De l’oblit al record

En aquest país s’oblida poc. No oblida ni qui ho hauria de fer perquè el poder legislatiu li ho indica. Els togats se senten valents per seguir la seva pròpia línia i actuar al marge de la política retorçant el text legislatiu i el dret. Els jutges del Tribunal Suprem, per exemple, es veuen capacitat per desfer les voluntats implícites a la llei d’amnistia i deixar l’acord pactat entre formacions polítiques -o com a mínim intentar-ho. La justícia pot ser més dúctil del que pot semblar, però determinades ments juguen a fer política amb capa negra.

Hi ha defenses que rasquen, hi ha davanters que s’hi tornen i hi qui s’apunta la matrícula del rival i quan coincideixen un altre cop li etziben una patacada encara més gran a aquell davanter que els supera una i una altra vegada. Però malgrat les males arts, no poden evitar que les lletres d’or de la història sempre siguin per als mateixos.

En aquest país és passa de l’oblit al record, però en el record hi ha el retret, la condemna o la revenja. Passats els anys, es podia pensar que es voldrien tancar les ferides obertes pel procés i la via judicial es refredaria, i els jutges farien un pas enrere per deixar que el pacte polític aixequés la bandera blanca, però hi ha qui es mou només sota la batuta de qui la fa la paga i de l’esclafar millor que deixar viure. Una manera segura de mantenir actiu l’esperit de derrotat, sigui un davanter únic o mediocre, tant se val.

Una part de la societat que conforma l’actual Espanya considera que no hi havia causa suficient per a les severes sentències dictades. No hi ha pitjor mesura per al sancionador que aplicar mesures injustes, parcials o voluntàriament esbiaixades.

I explicat allò que és sabut per tots, queda només l’habilitat de fer un últim díbling que permeti al perseguit fer el xut de la victòria, fins i tot qual s’exhaureix el temps i s’esgoten les estratègies.