«Hem de fer coses belles»

Hi ha massa silencis que s’escolten, i massa sons que emmudim. En parlen els que són de Palestina, els d’Ucraïna i els ciutadans de tants i tants països que viuen i malviuen entre les misèries dels conflictes bèl·lics. Fa molts mesos que hi ha una guerra oberta i molt cruenta a Ucraïna, zones envaïdes per Rússia, població desplaçada i refugiada, municipis i regions que viuen sense les condicions mínimes que ens exigiríem en un país com el nostre.

No en fa tants, de mesos, però em sobren tots, Israel va iniciar un atac permanent contra el poble de Palestina. La no resolta situació de Palestina ha fet més fàcil que un govern trobi justificable l’atrocitat. Els que estan en contacte amb el poble palestí expliquen amb paraules i llàgrimes el dolor dels seus germans, l’horror que es viu als hospitals -on no hi ha ni energia, ni medicaments, ni productes de desinfecció, on amputen braços i cames a nens per evitar que morir per les necrosis a les seves ferides. Perquè Israel no vol només una victòria o un territori anhelat, vol la desaparició -impossible- del sentiment d’un poble. Els camps de refugiats de Cisjordània són un autèntic drama, amb totes les fronteres tancades i sense deixar que hi arribin aliments. Em diuen els que coneixen Palestina, que en aquests territoris de pobresa extrema és on ha nascut el suport al grups palestins més radicals i extremistes. I les mateixes veus, em comparen Cisjordània i la franja de Gaza amb un gran presó, sense reixes, però amb murs que eviten que els que hi viuen en puguin sortir.

Em cauen les paraules en un cistell buit mentre escric, i no les puc recollir per endreçar un fil d’esperança.

Divendres a Barcelona, al teatre Grec, passada la mitjanit, va sortir a l’escenari una noia descalça amb un mocador palestí al coll, Farah Chamma, poeta anònima per a la gran majoria dels dos mil assistents al concert de Sílvia Pérez Cruz. Referència al seu país. La cantant catalana, amiga de Chamma, li va oferir el seu cercle perquè Farah recités uns poemes enmig del seu concert -per cert, una creació vital de la compositora i cantant catalana, esplèndida-. Entre d’altres, Chamma ens fa sentir els seus versos que estripen l’estómac i uns altres d’Hiba Abu Nada, poetessa assassinada per Israel a casa seva, a la franja de Gaza, en el conflicte actual. Amb la veu trencada, però el cor valent i el mocador alçat, Chamma declama i el públic català, dret, també el president Pere Aragonès, la respon amb un aplaudiment infinit. I Sílvia Pérez Cruz hi diu: «hem de fer coses belles», i amb la música pot arribar-hi. Fer sentir la veu de Chamman és bellesa.