Un greix vegetal

A proposta de Junts, però amb el suport explícit o tàcit de tots els altres grups del congrés de diputats, la setmana passada el govern espanyol va aprovar deixar l’IVA de l’oli d’oliva al 0%, és a dir, eliminar-lo. No és estranya tanta unanimitat, perquè si en una cosa estan d’acord independentistes i espanyolistes, dreta i esquerra catalana i espanyola és en la veneració del suc de les olives.

L’oli d’oliva s’ha convertit en molt més que un aliment, en un autèntic signe d’identitat, la síntesi simbòlica d’un concepte anomenat mediterraneïtat que ningú no sap explicar, però que ha esdevingut element constituent i definidor tant de la idea d’Espanya com de la de Països catalans.

No sé si recordeu un anunci de l’any passat en el qual el carismàtic actor José Coronado començava dient que «Somos el país de no sabemos lo que tenemos, com un estilo de vida valorado en el mundo entero...», per acabar reclamant «Ninguna cocina sin los aceites (d’oliva) de España». Nacionalisme de base gastronòmica resumit amb aquella altra campanya pagada també amb diners públics que diu «España, el país más rico del mundo...».

Doncs mireu, no. L’oli d’oliva ni ha estat històricament tan determinant, ni ha tingut un paper decisiu en la nostra manera d’entendre el món, ni ens defineix com a nació, ni és gaire res més que un greix vegetal bo per algunes coses i no tan bo per altres. O si més no, no ha estat mai així al terç nord del país, a la Catalunya vella. Al Berguedà, per exemple, les úniques oliveres que hi ha són les que fan bonic en alguns jardins públics o privats.

La meva àvia fregia amb oli de gira-sol i cuinava amb llard de porc. L’oli d’oliva era un condiment, com el vinagre o el pebre, per amanir verdures crues o cuites i per fer més passador el pa amb tomàquet o sense. La seva utilització com a greix d’ús general no es remunta a l’albada de la civilització sinó a les darreres dècades del segle XX, quan l’augment de la producció i l’acumulació d’excedents va coincidir amb la moda de l’anomenada dieta mediterrània, que consisteix bàsicament a menjar variat i amb molta fruita i verdura. Si a tot això hi afegim el vell i arrelat complex d’inferioritat espanyol en relació a l’Europa de més amunt del Pirineu, ja tenim la sacralització d’aquest líquid alimentós i la divulgació de l’absurda idea que Europa es divideix en dues meitats idiosincràtiques en funció de si s’utilitza mantega o oli d’oliva.

En general, arrufo el nas amb les baixades d’impostos, especialment en moments com l’actual, amb el doble anunci de l’increment de la despesa militar i del retorn de les regles fiscals que obligaran a reduir dèficit i deute públic. També entenc, però, que l’IVA de l’alimentació és el que proporcionalment més castiga a les rendes baixes. Ara bé, si de veritat volem ajudar als sectors més empobrits i abaixar el preu d’allò que mengem, potser hauríem de reduir el preu d’un dels productes –aquest sí- absolutament omnipresent a les nostres vides: la xocolata.