Stormtroopers, l’amnistia i dos mesos d’estiu

Els stormtroopers, creats per la República per defensar-se dels enemics interiors, però utilitzats després per l’Imperi per consolidar i estendre el seu poder, són els soldats perfectes. Clons modificats genèticament i programats des de l’úter artificial on es desenvolupen per matar i obeir, estan mancats dels millors atributs humans: l’empatia i l’esperit crític. No tenen nom ni família, no generen lligams emocionals amb ningú, ni amor per la vida, només l’instint de supervivència mínim necessari per perllongar la seva utilitat. Però no són androides, són humans, i en una batalla entre la Primera Ordre (la continuació de l’Imperi) i els rebels, un d’aquests stormtroopers, l’FN-2187, aconsegueix sobreposar-se al seu destí; s’indigna en veure morir inútilment un company i decideix desertar per passar-se a la resistència.

Homenatjar i recordar els caiguts, tenir cura dels ferits i no descansar fins a salvar aquells que han estat capturats o són perseguits és el pacte implícit (que no sempre es compleix) present a tots els exèrcits i en moltes altres activitats col·lectives de risc, esportives, professionals o polítiques. L’objectiu no és tant –que també– evitar el màxim de baixes i consolar les famílies, com transmetre un missatge potent als membres actius del grup: si us passa res no us deixarem tirats, ni a vosaltres ni als que us estimen.

És des d’aquesta lògica que els darrers quatre anys l’independentisme ha prioritzat la llibertat i el retorn d’aquells que han pagat un preu més alt per la implicació en el referèndum de 2017. La solidaritat com a fi en si mateix però també com a compromís amb els lluitadors del present i del futur.

Res, però, és gratis i aquesta opció ha comportat un preu polític elevat en forma de cost d’oportunitat. Els vots independentistes, determinants a les darreres investidures espanyoles, s’han fet servir sobretot per treure gent de la presó i per arribar a l’amnistia, i en conseqüència no s’han destinat a aconseguir molts altres objectius polítics també urgents o necessaris, des d’inversions estratègiques fins a representació directa als organismes europeus, passant per –què sé jo!– el traspàs de la comissaria de Via Laietana o el reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes.

Ara els vots de l’independentisme tornen a ser decisius. Aquest cop per a una posició de tanta transcendència pràctica i simbòlica com la presidència de la Generalitat. I l’acord ja no podrà ser antirepressiu. Com que un cop investit el nou president només una impossible moció de censura podrà fer-lo fora de Palau, caldrà cobrar per endavant o obtenir garanties molt molt sòlides. I tot plegat, negociació, acord i materialització de l’acord, en dos mesos escassos. Amb aquest panorama, no seria estrany que l’exministre estigués movent fils per obtenir el suport puntual de les dues faccions de l’espanyolisme més radical. D’amics comuns no els en falten.