No ensenyen res!

Fa mandra parlar d’educació perquè de seguida tothom s’enerva. Avui, però, faig una excepció. Perquè la setmana passada es va acabar el curs i això sempre convida a fer balanç i perquè darrerament sento alguns arguments i comentaris que em recorden molt, massa, els de quan jo anava a l’escola, ara fa més o menys mig segle.

A la Manresa dels anys setanta es deien moltes coses de la meva escola, la Flama, i quasi totes eren negatives. Deien, per resumir, que no s’hi ensenyava res. Com es podia ensenyar si els mestres no ens podien clavar un bon clatellot quan t’ho mereixies, si els nens i nenes estàvem tot el dia barrejats, si la canalla parlàvem de tu als professors, si ni tan sols portàvem tots la mateixa bata o uniforme i si cada vegada que hi havia un conflicte fèiem una assemblea? Per no parlar dels continguts i la metodologia. Tot en català, zero religió, molta experimentació, poques lliçons magistrals i de memorització, la justa. Havíem de sortir sense saber parlar castellà, uns desastres en matemàtiques, mancats del caràcter i sense fe ni valors de cap mena. Els resultats i la vida han acabat desmentint completament aquelles prediccions. Em trobo «flamerus» sovint i a llocs ben diversos i us puc assegurar que l’índex d’èxit professional i social és clarament superior a la mitjana.

És difícil avaluar l’impacte de l’escola en els trajectes personals dels seus exalumnes. I és evident que en el cas de la Flama –com en tots– el capital econòmic, social i cultural de les famílies hi va tenir un paper determinant. Però vull pensar que l’escola també va ser un factor positiu, que també ens va aportar eines i experiències útils. En tot cas, si en alguna cosa fallava la Flama no era en els mètodes pedagògics ni en els continguts impartits, sinó en la manca de diversitat dels seus alumnes, quasi tots de famílies arrelades, inserides i enxarxades, de classe mitjana en el sentit més ampli del terme.

Per això quan sento que es ridiculitza l’escola actual i se l’acusa de tova o de distreure’s en temes ètics en lloc de centrar-se en les assignatures canòniques o quan es busquen solucions en la disciplina i l’autoritat, no puc evitar recordar tot allò que sentia quan era petit. I com que a més ara porto els fills a l’escola pública que ens toca, i observo uns mestres compromesos i (crec) contents, unes instal·lacions més que acceptables, unes ràtios clarament inferiors a les de la nostra infància, uns continguts curriculars molt complets i una diversitat a l’aula que reflecteix la realitat de la societat on viuen, no puc evitar pensar que si els resultats acadèmics en aquest país no són els que voldríem, el problema és més de la societat que de l’escola.

Per cert, tots els mals educatius que ara s’atribueixen als mòbils i a les xarxes socials abans s’atribuïen a la tele i als continguts violents i retrògrades s’hi emetien. I no n’hi va haver per tant. Aquest, però, és un altre article.