La utilitati l’estètica

Norbert Stiles, a qui tothom coneixia coma Nobby, tenia 18 anys quan el Manchester United es va fixar en ell. El seu aspecte era de tot, menys de jugador de futbol. Petit, prim, amb cara de presidiari i sense incisius a la part davantera de la boca. Alguns van atribuir aquesta mancança a un cop de puny rebut mentre practicava el seu altre esport favorit, la boxa; d’altres, a algun problema en algun local de mala mort. La realitat, pel que sembla, era una mala higiene dental, un exemple clar de com es vivia a Collyhurst, un suburbi situat al nord-est de la gran urbs mancuniana.

El seu pare era enterramorts, un noble ofici que seria el presagi del que representaria el seu fill, esportivament parlant. De fet, Nobby va néixer una nit en què els bombardejos de la Luftwaffe durant la Segona Guerra Mundial eren terrorífics.

De ben aviat es va veure que el seu estil de joc era particular. Era curt de vista i portava lentilles quan jugava, la qual cosa el feia enfocar bé quan volia torturar les cames dels rivals. Apuntava a la tíbia i no fallava. Formava parella al centre del camp amb Bobby Charlton i no podien ser més diferents. Fora del camp, acompanyava George Best en les seves sortides nocturnes i el seu gran moment va arribar a les semifinals del Mundial del 1966. Es va enganxar a Eusebio, l’estrella lusitana, i no li va deixar tocar pilota, excepte un gol quan ja no hi havia res a fer. Quan va acabar, es va treure la pròtesi i li va ensenyar els ullals al moçambiqueny, en una imatge que ha fet fortuna.

Tothom diria que no vol tenir un Nobby Stiles a la seva vida. Era lleig, dur i malcarat. Però tots els entrenadors el van fer jugar sempre. Per alguna cosa devia ser.