Crits i soroll

Quan era a la facultat, estudiant allò que molts de vosaltres penseu que no ha de ser una carrera i que es diu Periodisme, vaig tenir temps de fer assignatures de noms llarguíssims. Una era una cosa així com «Teoria i tècnica de les retransmissions radiofòniques i televisives» que definia perfectament què ensenyava. En les pràctiques d’aquesta assignatura vaig perpetrar, fins i tot, una retransmissió gravada en caset d’un Barça-Oviedo al Camp Nou en què vaig cantar dos gols de Bogarde, tots dos a la mateixa porteria, tot i que un a favor de cada equip.

Allà a Bellaterra em van explicar que les retransmissions per ràdio i televisió, almenys fa trenta anys, havien de diferenciar-se. En la primera havies de generar més emoció perquè l’espectador no ho està veient i ha de ser més descriptiva sobre allò que està passant. En la segona, el televident ja veu què passa i cal acompanyar-lo amb dades que enriqueixin la retransmissió, no anar-li dient el que ja pot percebre per si mateix. Per aquest motiu, en aquesta no cal generar una quantitat més gran d’emoció amb un to més alt..

Recordo aquestes explicacions perquè ara, tres dècades més tard, sembla que tot s’hagi girat del revés. Fa poc vaig intentar seguir una retransmissió d’un partit per ràdio d’una emissora de gran audiència i no em vaig assabentar de res. Ara donen per fet que tothom ja veu el partit (abans se n’emetien pocs) i munten com una tertúlia d’amics que estiguessin al bar (amb b alta) comentant-ho. En canvi, les xarxes socials s’omplen de personatges que insulten aquells que fan una retransmissió per televisió pausada i tranquil·la i no arriben al nivell de decibels i de crits d’Ibai Llanos o algú semblant, just el que m’obliga a treure el volum de la tele.