Escuts humans

L’Atlètic de Madrid va presentar la setmana passada un vídeo en què anunciava que recupera el seu antic escut. Fa uns anys, una empresa d’aquestes tan modernes va voler arrodonir els angles de l’emblema, originàriament amb vores punxegudes i sòbries. També va girar de banda l’os i l’arboç [madroño en castellà], símbols de la ciutat. Van passar de mirar cap a l’esquerra a fer-ho cap a la dreta. Desconec si hi va haver cap motivació política en aquest moviment. A més, van retirar una de les línies blanques que es combinaven amb les vermelles perquè volien fer-lo més simètric. No va convèncer i l’afició ha obligat al club a tornar a l’anterior.

El Reial Valladolid també recuperarà la propera temporada l’antic emblema. En aquest cas, el pecat va ser desfer-se de la corona de llorer que el feia inconfusible davant d’un ecosistema de formes cada cop més estàndard. Aquests també el van fer més ovalat, amb la qual cosa els seus detractors el van començar a anomenar «la gla», en castellà la bellota, qu e queda més ofensiu. Es va fer un referèndum davant del clam popular i, tot i que les normes de la consulta afavorien que les coses es quedessin com estaven, al final ha guanyat el classicisme castellà.

Al Barça, fa uns anys, també s’havia de posar a consulta el canvi de l’escut. Hi desapareixien les lletres F.C.B., recuperades després del franquisme, i algunes de les franges blaugrana de la zona inferior. L’aleshores president, Josep Maria Bartomeu, va haver de retirar la votació de l’ordre del dia d’una assemblea preveient que no li comprarien aquell nyap.

Reconforta que no sempre guanyin els mateixos, els que no fan les coses amb el cor.