L’excavador de piscines i altres estampes

El nen excava agenollat la sorra molla amb la pala de joguina. Al seu costat, dues nenes s’ho miren i fan plans. Una diu que ompliran el forat d’aigua i serà una piscina. L’altra diu que hi posaran una palanca per saltar i un lloc de venda de gelats. No sembla que el nen excavador se les escolti, concentrat com està en un present indefinit d’obsessió perforadora. Ell penca i elles imaginen.

Cedeixo a la temptació de la psicologia patatera i aventuro que d’aquí a uns anys, potser, el nen serà un pencaire sofert i complidor, víctima de la inestabilitat laboral, i elles seran empresàries, o il·lustradores de contes, o guionistes de sèries, i ara cauran, ara s’aixecaran. Potser un dia elles es faran una casa i ell treballarà en els fonaments.

O potser no succeirà res de tot això.

Drets inalienables

Per culpa de la tramuntana es va desconvocar la foguera de Sant Joan al poble turístic que fou mariner, però es van mantenir intactes el ball de revetlla i l’autorització de tirar petards a la platja gran. Només a la platja gran, eh? Totalment prohibit llançar-los a la resta del terme municipal. Però el mapa del soroll (i dels udols dels gossos) va fer evident l’àmplia transgressió de la normativa, sense que ningú se n’estranyés ni s’esveressin els guàrdies. Tothom tenia clar que els drets es defensen exercint-los contra qualsevol forma d’opressió, i la llibertat petardera és un dret fonamental dels éssers humans, anterior a qualsevol declaració universal, constitució estatal, llei autonòmica o (no cal dir) ban municipal.

Es veia a venir, van dir després

El windsurf és un esport de vela individual que practica al mar amb uns recorreguts que solen començar i acabar en una platja. Hi ha força platges on l’espai que s’hi dedica és a tocar d’aquell on es remullen i neden els banyistes. Algun dia un windsurfista poca-traça, dels que se salten alegrement la línia de boies que separen les dues zones, li farà la clenxa al mig al crani d’un banyista. I si no és un practicant de windsurf serà el tripulant d’un caiac, d’una planxa de remar, d’un catamarà de butxaca, o de qualsevol dels divertits artefactes que es poden llogar a les pertinents guinguetes. Llavors, mentre els socorristes fan el que poden per reanimar la víctima, l’atropellador s’ensorra compungit i espantat, les sirenes anuncien l’arribada de l’ambulància i dels diversos cossos policials, i una gernació amb banyador i aroma penetrant de crema solar s’agombola al lloc dels fets, llavors, només llavors, tothom dirà que es veia a venir.

Per gustos, colors

La noia vesteix texans per sobre dels turmells i sandàlies clares que criden l’atenció perquè les tires blanques contrasten amb els pinkies negres que li cobreixen el peu. Entre els mitjonets i els pantalons, quatre dits de pell a la vista. I no és cap guiri. Els guiris porten mitjons blancs sota sandàlies marrons.

Pel·lícules

A la roca que s’alça entre dos trams de platja quatre nens es munten pel·lícules d’acció: canyes que fan de sabres làser, pistoles galàctiques que disparen aigua, monstres invisibles que els empaiten, escales que són muntanyes. I tot això ho fan en castellà, el castellà de la ficció audiovisual que consumeixen. Quan acaben l’aventura, parlen entre ells i amb els pares en català ordinari: «Mama, em portes la motxilla? Què hi ha per sopar?». Fa seixanta anys els meus amics i jo aplicàvem fil per randa el mateix esquema diglòssic a partir de les històries de l’època, que eren westerns, pèplums i tebeos de lladres i serenos, amb la diferència que no hi havia ni TV3 ni immersió escolar. Llavors tot era en castellà, excepte la vida real.

El venedor de lluços

Al carrer estret i sense trànsit, al peu del meu balcó, l’home parla per telèfon. «Així, doncs, vostè es dedica a la venda de plaques solars, correcte? Doncs miri, resulta jo també soc venedor. Venc lluços. Està interessant a comprar-me uns quants lluços? Són molt bons, de primera qualitat. Els hi deixaria bé de preu. Si vol ens trobem aquesta mateixa tarda i fem tractes. Pensi que es podrà acollir a ajudes i subvencions europees. No l’interessa? Bé, si es repensa, ja sap on soc».

L’home m’ha autoritzat a usar aquesta estratagema dialèctica per treure’m del damunt els venedors telefònics empipadors.

Clandestinitat

La «ratafia clandestina de la República de Catalunya» exhibeix la seva provocativa denominació a l’etiqueta, perfectament visible a la lleixa del supermercat i a l’aparador de la pastisseria. L’ostentació pública del lema l’impedeix de ser realment «clandestina», paraula que significa «oculta, feta secretament». Ni oculta ni secreta, perquè hi consta el nom de l’empresa elaboradora. Que sigui ratafia, se li suposa. Quant a l’existència de la República de Catalunya, sembla ser que és una qüestió d’opinions. Molts afirmen que existeix perquè l’important és l’exercici personal de l’autodeterminació nacional. Per a ells, l’etiqueta d’aquest licor de nous verdes no explica cap mentida.