El final dels anys tolerables

Tinc la desagradable sensació de viure el tancament d’un parèntesi. Diuen que va començar després de la Segona Guerra Mundial en una Europa escarmentada pels efectes monstruosos de la intolerància i el fanatisme. Aquell «mai més» que va seguir a la derrota del nazisme i la revelació de les seves brutalitats implicava la renúncia o, al menys, la prevenció contra les polítiques que havien causat tanta barbàrie. L’espant i el desig de no repetir-ho es va traduir en l’aparició d’un gran espai de moderació i diàleg, amb un sòlid fonament comú de llibertat i democràcia (que aquí va arribar amb retard). Però ningú no escarmenta en la pell dels altres; massa sovint les lliçons apreses pels pares no les interioritzen els fills, i encara menys els nets. L’aniversari del desembarcament de Normandia ens ha recordat que d’aquella guerra ja en fa vuit dècades, equivalents a tres generacions. La memòria de les lliçons és dilueix amb el pas dels temps, i el que roman és el més inalterable de les inèrcies profundes que es transmeten i perpetuen, incloses aquelles que la història desaconsella, com ara moure’s sota l’impuls de les emocions, l’orgull, la supèrbia de grup que es tradueix en supremacisme, el menyspreu de les diferències, la simplicitat de reduir a la caricatura tot el que no som nosaltres. Entre moltes altres manifestacions, veure els immigrants com una massa despersonalitzada va en aquesta línia. La ignorància no es cap problema irresoluble si en som conscients, però ens porta pel mal camí quan la confonem amb la realitat; llavors del «són tots iguals» és passa al «són tots perillosos» i al «són tots indesitjables» amb una facilitat espantosa. L’oblit dels desastres del temps dels avis hi fa la resta i ens torna a un capteniment que ha estat tristament habitual en la història humana: etiquetar i condemnar. A la vacuna de fa vuitanta anys se li han passat els efectes, i arreu es multipliquen els símptomes de recaiguda. Fa molta por.