Senyoria o señorito

Fa anys, un jutge substitut a Vic va haver de fer un judici a una noia d’ètnia gitana per un robatori. Mentre la bona dona intentava defensar-se, tractava el jutge, que era molt jove, de «señorito». El secretari judicial la va corregir en diverses ocasions, dient-li que havia de tractar-lo de «senyoria» i no de «señorito». La noia, com aquell que no vol la cosa, li va etzibar: «El señorito ya me entiende.»

Aquesta anècdota em va venir a la memòria quan dilluns vaig sentir el jutge Joaquín Aguirre que afirmava: «M’han dit que ahir això de la llei d’amnistia es va tombar per mi. Al govern li queden dos telenotícies alemanys, dos. I a prendre pel cul. Hi ha gent que s’està situant ja, que ha pres partit, i el partit soc jo.» Suposo que la referència als telenotícies alemanys era perquè són molt breus i perquè ell havia concedit una entrevista a una televisió d’Alemanya. D’altra banda, es referia a la votació que va tombar el primer redactat de la llei d’amnistia. També m’hi va fer pensar el posicionament del Tribunal Suprem respecte al delicte de malversació, ja que els jutges Manuel Marchena i Pablo Llarena consideren que els condemnats per aquest delicte no poden ser amnistiats perquè impulsar un referèndum és equiparable a obtenir un benefici personal.

Veient una cosa i l’altra, vaig pensar que la noia d’ètnia gitana tenia raó i que a alguns jutges cal tractar-los de «señoritos», perquè s’aprofiten del seu càrrec per fer política i, per molt que diguin que defensen la separació de poders, està vist que estan disposats a saltar-se el que digui el poder legislatiu, que és qui fa les lleis que han de seguir els jutges.

Si continuen així, viuran com els «señoritos» d’abans, els de casa bona, amb el seu «cortijo», que eren intocables i podien fer el que els vingués en gana fins que els arribi la jubilació, perquè la resta de poders han acceptat viure de genolls davant d’aquest poder judicial.