Donar espai a les emocions

Recordo com si fos ahir una classe d'educació emocional que ens van fer a primària. Era la primera vegada que sentia parlar de la gestió de les emocions durant aquells anys en què apreníem a escriure i multiplicar. Ens van fer seure en rotllana i ens van dir que expresséssim com ens sentíem en aquell moment i, a poc a poc, ens van fer identificar cada emoció amb paraules per posar-la al seu lloc.

M'ha vingut a la memòria aquest record infantil arran d’Inside Out 2, la pel·lícula que fa uns dies s'ha estrenat als cines amb un èxit de taquilla. Es tracta de la segona part del film de Pixar que ja va triomfar l'any 2015 amb aquella història d'una nena anomenada Riley i el seu univers emocional. En aquell moment va guanyar el premi Oscar a millor pel·lícula d'animació per la idea original de convertir emocions com l'alegria, la tristesa, la por, el fàstic o la ràbia en personatges.

En aquesta segona entrega la pel·lícula torna a submergir-se a la ment de la protagonista en la seva recentment estrenada adolescència, que ve carregada de noves emocions que afegeixen més tensió a la trama. Per si fos poca feina gestionar la ràbia, la tristesa o la por, ara se n’afegeixen d'altres com l'enveja, la vergonya, l'avorriment o l'ansietat, aquesta emoció que té un especial protagonisme en un moment en què la noia afronta una situació complicada amb el canvi d'institut, la formació de noves amistats i de la pròpia personalitat. La història torna a resultar atractiva per als més petits, amb un món de les emocions ple de colors i els divertits personatges que s'enfronten entre ells per obtenir el control de les accions de Riley, encara que és una pel·lícula que també interpel·la de ple els adults, amb unes emocions que encara que són més intenses a l'adolescència, continuen irrompent en la nostra forma de sentir a mesura que anem creixent.

Una de les claus de la pel·lícula és adonar-se que totes les emocions són importants per aconseguir una bona salut mental que ens permeti afrontar certes situacions. El fet de reconèixer que hi ha d'haver espai per a la tristesa, la ràbia o l'avorriment és un èxit tenint en compte la tendència a reprimir certes emocions que fa justament l'efecte contrari. Que una pel·lícula, una mestra o algú a casa ens digui que de vegades està bé sentir-se trist, enfadat o avorrit és una manera d'acceptar unes emocions que ens fan ser qui som i que curiosament quan les mirem de cara és quan es fan més petites i gairebé desapareixen.