45 anys d’il·lusions i realisme

La fotografia que acompanyem correspon a l’inici de la pàgina 6 del diari Regió 7 de 4 d’agost de 1979, ben a punt de complir-se avui els 45 anys d’aquella data.

El text, des d’aquí il·legible, que segueix a l’abrandat titular periodístic, comença dient: «Pocs Ajuntaments de Catalunya han estat tan contundents com el de Berga a l’hora de definir-se a l’Estatut de Sau».

I és la mateixa pàgina que continua parlant-nos de la sessió municipal berguedana quan els partits governants (FNC i CIU) acorden la conformitat en l’Estatut, sempre que no inclogui substancials retallades a la sobirania catalana. I alhora, fent constar que a la sessió, els grups opositors (ERC, PSUC i fins UCD), donen essencial beneplàcit al discurs del grup de govern. Cal fer constar que cap dels regidors presents formulés objecció explícita a les meves finals paraules de l’acte que foren: «Sí a l’Estatut que ens porti a l’autodeterminació».

El text estatutari definitiu fou aprovat pel govern espanyol el 31 de desembre de 1979. I, òbviament, com era de preveure, no hi mancaren les limitacions a les llibertats catalanes ja clarament notables a la prèvia Constitució espanyola de l’any anterior.

Tanmateix, he d’admetre que, al llarg d’aquests quatre decennis i mig, a banda de les meves obligacions familiars, professionals i culturals, la política i dins del seu àmbit, la irrenunciable defensa de l’independentisme català, ha estat tothora el meu predominant objectiu ideològic, no oblidant que, en termes de cortesia personal, no he deixat mai de respectar les ideologies alienes.

Cal admetre que aquests 45 anys de vida constitueixen per a mi un llarg sender amb moments d’alternativa intensitat sentimental, uns de joia esplendorosa, i altres de desoladora frustració.

En relació al tema que tractem, com a primer acte, em veig l’any 1978, quan era objecte de discussió el projecte de la Constitució espanyola, en el que, com a militant de FNC, vaig donar conferències al soterrani del Bar Tabal de Berga, oposant-me al seu contingut espanyolista i aconsellant-ne el vot negatiu.

El meu personal desencís per la seva àmplia aprovació, vingué joiosament compensat al moment de les eleccions municipals amb el generós gest del president Pujol que, com a excepció, permeté que la nostra candidatura ostentés el nom de «Per Berga i per Catalunya», renunciant als de Convergència i Front Nacional, que molt li vaig agrair llavors i després, per la quantitat d’obres i símbols nacionalistes a la ciutat, en els que ell entusiàsticament ens hi donà suport.

Els 25 anys posteriors, en diversos àmbits de la vida política i amb esperances nacionalistes, els vaig viure des de l’àmbit convergent on, per tot l’exposat, m’hi sentí fidelment integrat. I l’any 2004, ja apartat de la política activa, sols de lluny vaig seguir-la al Casal d’Europa.

I fou l’any 2010, quan apareixen les multitudinàries manifestacions reivindicant la independència catalana que culminen el 2017 amb la convocatòria, de part del president Carles Puigdemont, d’un referèndum per l’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre de 2017, que tot i suspès pel Tribunal Constitucional, comptà amb més de 2 milions de votants i l’ampli resultat favorable del 90,18% de vot afirmatiu.

Aquesta eufòria patriòtica tingué ampli ressò en les eleccions al nostre Parlament del 2021, on el vot independentista ja superà el 50%. La nostra frustració s’ha produït en els comicis del 2024 quan la desunió dels independentistes ha fet que aquests perdéssim 13 escons i la majoria a Catalunya.

Cal pensar en un altre joiós gir optimista? La meva edat i experiència ja em fan dubtar a veure-ho. La persistent mala entesa entre els partits nacionalistes m’ho confirmen. El remei que em resta és la il·lusió aconsellada per Artur Mas. I també invocada per Balzac pel qual «El millor de la vida són les il·lusions».