Memòria de Manuel Vilardaga

El 16 del passat mes d’abril tingué lloc a Berga la presentació del llibre «MEMÒRIES Francesc Farguell Vilardaga» que, com el títol indica, conté una versió generosament ampliada de l’original escrita pel propi autografiat, germà del meu pare Josep i de les germanes Àngela i Mercè amb idèntics cognoms. El llibre, amb tot respecte, m’empeny a parlar avui de la meva família.

Els meus avis, i pares dels quatre esmentats germans, foren el matrimoni format per Francesc Farguell Clotet i Mercè Vilardaga Pons, amb les arrels familiars a la humil casa número 15 del carrer Balmes de Berga.

El llibre, a banda de constituir un interessant relat històric de la societat berguedana del passat segle, es publicà sota els auspicis i supervisió de l’Àmbit de Recerques del Berguedà i compta amb el minuciós complement de dades històriques i fotografies respectivament aportades per Joan Escobet Casals i Manel Escobet Giró, renebots del protagonista.

Atès que la Mercè no es casà, els altres germans, Francesc, Josep i Àngela, en els seus tres matrimonis amb consorts de cognoms Agut, Sitges i Escobet, donaren lloc a la més àmplia i agermanada família de la que m’enorgulleixo.

Però el cas digne de ser referit en el llibre i en aquest article, és el del germà de la meva àvia Mercè, de nom Manel Vilardaga Pons, nascut l’any 1854 a la casa pairal del carrer Balmes i que de molt jovenet marxà a treballar a Barcelona. I poc després, a Motril (Granada) d’on, complerts ja els 18 anys, en un vaixell italià i amb el clar desig de fer fortuna, embarcà rumb a l’Argentina, amb patiment de la mare, que finalment arribà a acceptar-ho com a mal menor per impedir al noi prendre part en la Tercera Guerra Carlina.

Ja als 20 anys, Manel arribà a Buenos Aires on, el seu abrandat discurs laboralista feu confinar-lo a l’aïllat poblet d’Ayacucho, amb una dotzena de cases i quatre ranxos, fet que li feu anhelar el retorn a casa.

Però una providencial onada d’immigrants diversos començà a irrompre a la ciutat que avui arriba ja als 18.000 habitants i llavors amb un gran índex d’analfabets, Vilardaga, solidari, amb ploma subtil i eloqüent, aviat fou conegut com «l’apòstol de la cultura», iniciant un fecund mestratge periodístic, que començà amb el diari «Clic-Clac», i acabà amb el popular «Despertador», imprès a Buenos Aires i implacable martell enfront del tirànic govern del país.

Dia arribà que l’eminent polític i pedagog Domingo F. Sarmiento, ministre i president de la República, dirigí al ja conegut com Don Manuel, aquesta lapidària imprecació: «Usted ha escrito estos artículos con citas clásicas? Funde usted una biblioteca y hágase preceptor». Aviat tingué efecte el seguiment dels savis consells presidencials i el 1891, en un acte de gran solemnitat, s’inaugurava la biblioteca municipal amb el nom de Don Manuel Vilardaga, nomenat després Secretari del Municipi i del Consell Escolar d’Ayacucho, on morí el 1930 en un multitudinari comiat.

No podria cloure l’article sense reviure’n dues entranyables pàgines recordant-me el personatge. Una, la seva carta de data 30 d’abril de 1928, dirigida des d’Ayacucho al meu pare, que així comença: «Mi estimado sobrino: Sean mis primeras palabras de sincera condolencia y profundo sentimiento por la lamentable muerte de tu buena madre y muy amada hermana mía Mercedes». I l’altra, extreta d’un article meu també transcrit al llibre, a propòsit de l’inoblidable viatge que l’any 2005, des de Buenos Aires a Berga feu la seva neta Dora: «Quan jo tenia quatre anys, a les darreries de la seva vida, el bellugadís avi solia treure’m a passejar per les planures i agafada de la maneta. Em parlava, amb nostàlgica dolcesa d’aquell somni seu, ja definitivament esvaït, de tornar algun dia a veure una muntanya (Queralt) immensa i llunyana, senyorejada per una verge». I la Dora setanta anys després, decidí saltar l’Atlàntic i pujar a Queralt a reviure aquell somni i oferir-lo al més enllà».