Era una vegada...

... una ciutat capital de comarca que als anys 70 va inventar-se un eslògan comercial per donar-se a conèixer: «cor de Catalunya». El batec del cor, però, a vegades no funcionava adequadament i sovint patia arrítmies. En el decurs dels anys les arrítmies augmentaven i alteraven el benestar de la ciutadania.

Per evitar un col·lapse, centenars de ciutadans/es agrupats en entitats de diversa activitat van oferir-se per revifar aquell cor malaltís. Qui governava la ciutat recelava que tants ciutadans/es estiguessin disposats a millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans de manera altruista sense esperar res a canvi. Tanta generositat preocupava a qui manava, ja que volia mantenir el seu estatus de poder que cada quatre anys renovava.

Els ciutadans/es insistien a fer valer el seu dret democràtic -i el seu deure cívic- de participar diligentment en els afers públics municipals que els afectava. La perseverança ciutadana va obligar els manaires a oferir-los quelcom per satisfer-los i perquè deixessin d’emprenyar-los.

De tant en tant, per entretenir al personal se’l convidava a esbargir-se en una teràpia participativa. En aquella catarsi col·lectiva s’hi repartien cartolines i gomets de coloraines perquè els inconformistes es desfoguessin i alliberessin les seves enrabiades.

Els contestataris van aconseguir que qui estava al capdavant de la casa consistorial acabés cedint i acabés decidint redactar una ordenança municipal altrament coneguda com «reglament de participació ciutadana». Un reglament que va rebre més crítiques que lloances. L’aparent generositat municipal devaluava les aspiracions ciutadanes. Molta floritura gramatical i poca capacitat de decisió.

L’Ajuntament tenia un pressupost anual per sobre dels 100 milions d’euros i només assignava el 0,2% per a quatre propostes ciutadanes; i només assignava el 0,12% per atipar els quatre famèlics Consells de Districte.

I com passa sovint en política, qui redacta la normativa l’acaba interpretant segons l’interessa. Qui hauria de donar exemple complint el que escriu ho acaba incomplint. L’Ajuntament fidel als seus incompliments, ja fa cinc anys que va deixar de convocar els pressupostos participatius; ja fa més d’un any i mig que va deixar de convocar els Consells de Districte; ja fa més d’un any que va deixar de convocar el Consell de Ciutat. Uns flagrants incompliments del que està escrit.

Per tot plegat, no ha d’estranyar que el voluntariat se sentís defraudat. Malgrat tot, un bon nombre de ciutadans d’aquella ciutat continuava insistint a participar activament -i no testimonialment- en la presa de decisions polítiques. La fiscalització de la gestió política, però, neguitejava als governants.

Sintetitzant, endevina, endevinalla: de quina ciutat estem parlant? Vinga, una pista per als despistats: comença per «Man» i acaba amb «resa». Qui encerti la resposta podrà passar per l’Ajuntament on se li regalarà un joc de taula d’equilibri emocional de gran utilitat per als desesperats que encara somien amb una democràcia participativa. Un joc educatiu que estimula la psicomotricitat i la creativitat. Un joc pedagògic que fomenta habilitats com l’engany i el desengany! n