El que em van demanar de Manresa fora de Manresa

Donaria la vida per Espanya, o prendria un arma per defensar-la? És la pregunta que es fa un articulista d’un diari digital d’àmbit estatal de tarannà, diguem-ne, conservador, quan opina de la guerra que ha desfermat Rússia després d’envair Ucraïna. No patiu. No cal que contesteu. Cadascú se sap allò seu.

Només que m’ha vingut a la memòria que fa relativament pocs dies l’exconsellera ara a l’exili Clara Ponsatí va ser criticada del dret i del revés arran de la publicació del seu llibre Molts i ningú. Embastat de memòria i altres històries. Hi narra les seves vivències de l’1-O i entre altres coses diu que s’hauria de córrer el risc que la declaració d’independència de Catalunya causés morts. És un risc, segons la seva opinió, que existeix tal i com demostra la història en la major part de processos d’emancipació dels pobles, va reafirmar en algunes de les entrevistes que va concedir per comentar el seu llibre.

Jo d’armes no hi entenc ni hi vull entendre. Prefereixo altres tipus de riscos més banals davant situacions límit, injustes i inhumanes. Com per exemple els que ha assumit la religiosa de Manresa sor Lucía Caram amb els ucraïnesos. Dona de i amb caràcter, el primer cop que va anar a Polònia a buscar refugiats ho va fer amb una furgoneta. «Si els ha de portar amb una furgoneta de sis en sis no acabarà mai», vaig sentir a dir a la barra d’un bar mentre feia el tallat del matí. Part de raó tenien. Ella, però, ja ho sabia això. Només hi va anar a donar un cop d’ull i, per a la següent expedició, ja hi va anar amb avió per dur-ne 200 de cop en un mateix dia. L’última vegada que ho ha tornat ho ha fet amb 5 autocars. D’això se’n diu anar de cara a barraca i, com ha dit en més d’una ocasió, «és important demanar a Déu, però a més a més jo demano a tot déu».

Ara mateix, mal els pesi a alguns, deu ser la persona més coneguda de Manresa i fora de Manresa. Juntament amb Rosalía -no tant per manresana en si sinó perquè s’hi ha comprat una casa i pel que sembla estiuejava per aquí a la vora en una casa que hi tenien els avis-, i el Baxi Manresa, que ho està petant fort.

En un dinar amb coneguts de fora de la comarca, em van demanar per tots tres. Són els tres noms de Manresa que van aparèixer durant la trobada. Jo hi afegiria Sant Ignasi. Però, no. D’ell no em van dir res ni en van fer cap comentari. Jo tampoc no vaig insistir. No va venir a tomb i no crec que hagués fet ombra a la religiosa, a la cantant i a l’equip de bàsquet.