De Volodímir Zelenski a Taylor Swift en dos dies

Va ser necessària la visita del president d’Ucraïna a Madrid dilluns perquè la guerra en aquest país tornés a tenir ressò prioritari en la selecció informativa que portem a terme els mitjans de comunicació. Han passat dos anys i tres mesos des de la invasió russa i, en aquest extrem d’Europa, la tragèdia ha anat quedant-se en un segon pla, i fins i tot un tercer. Només les cròniques firmades pels extraordinaris enviats especials que cobreixen la guerra ens recorden els moviments al front de batalla i el dolor de les víctimes. La immediatesa d’una altra tragèdia: la invasió israeliana de la franja de Gaza ha servit per amagar encara més la notorietat ucraïnesa.

La contraofensiva russa obliga un desolat Volodímir Zelenski a demanar a Occident més i millors ajudes per poder frenar l’enemic. És un constant rogatori que comença a fructificar. La Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar, després de sis mesos de paràlisi, ajudes per 61.000 milions, i aquesta setmana Espanya s’ha compromès a un paquet per valor de 1.129 milions. Unes engrunes que evidencien un dels principals desafiaments de l’Unió Europea (UE): la necessitat d’incrementar el pressupost de Defensa i fabricar armes, des de defenses antimíssils fins a artilleria bàsica i drons. Empreses com la familiar valenciana Nunsys tenen al davant un futur prometedor en un sector que el Govern espanyol espera consolidar al voltant d’Indra. Aquesta setmana, ‘actius’ torna a apostar en portada per aquest negoci destacant Paco Gavilán, cofundador de Nunsys i propietari del 77% de les accions de la companyia.

Des de Finlàndia, Estònia i Bulgària es veu l’amenaça russa molt més a prop que des d’aquí. En els últims temps he tingut converses amb persones amb ideologies diferents que no entenen per què Ucraïna no es rendeix i cedeix part dels seus territoris. Veuen incomprensible que s’hi involucri Espanya. Resposta: és una guerra d’idees, d’entendre el món. Quan cedeixes davant les autocràcies, i la història del segle XX serveix d’exemple, la fam voraç dels Putin de torn no disminueix. Aniran contra la següent presa.

Ningú és capaç de predir ni quan ni com s’hissarà la bandera blanca. La UE s’enfronta a unes eleccions parlamentàries en què s’espera un augment del vot de l’extrema dreta, reticent a oferir més ajudes a Ucraïna. I els Estats Units celebren el 5 de novembre unes eleccions presidencials. El seu resultat pot tenir un efecte immediat en l’esdevenir de la invasió. Una victòria de Donald Trump pot canviar radicalment l’escenari. Vladímir Putin espera. No cedirà un mil·límetre les seves ambicions de conquesta.

El contrast no pot ser més gran. Després de rebre Zelenski, 48 hores després va aterrar a la capital d’Espanya la gran estrella mundial de la música. Taylor Swift (West Reading, Pensilvània, 1989) amb un equip format per centenars de persones. El mateix dia del concert al Santiago Bernabéu es demanaven en plataformes d’internet destinades a la revenda -amb una fiabilitat relativa- fins a 3.500 euros per entrades d’última hora.

Swift s’ha convertit en una icona musical i econòmica. Els efectes de les seves composicions i les seves gires per mig món tenen un impacte en el PIB de les ciutats que visita que ha generat estudis de tota índole. La seva influència és tal que fins i tot Trump, candidat a tornar a ser president dels EUA, li ha declarat la guerra a les xarxes a l’haver-se posicionat ella en contra de la seva reelecció.

De Zelenski a Swift es demostra l’ambivalència del nostre món, en què la tragèdia es barreja amb l’entreteniment generador d’emocions i, per què no, un punt de frivolitat. L’aterratge de Swift inicia la temporada de festivals de música de tots els estils. L’èxit està assegurat.

Anem bé, diuen tots els experts que entrevistem els periodistes i donen xerrades i conferències. Un anem bé que és un estat d’ànim generat a partir de dades macroeconòmiques, d’expectatives de baixada de tipus d’interès, de revaloritzacions borsàries, de creació d’ocupació i d’un nou boom d’operacions empresarials, també a Espanya.

Preguntats pels riscos, la resposta que es repeteix pesadament: geopolítics. Qui sap què farà demà Putin o si la guerra al Pròxim Orient es complica. O quina serà la primera fanfarroneria de Trump en cas de guanyar. O si la Xina envaeix Taiwan. O si...

De Zelenski i Gaza a Swift preferim delectar-nos parlant d’ella i dels seus concerts, perquè no ens agrada estar recordant tragèdies cada dos per tres. Les víctimes de la guerra són figures anònimes que ens queden molt lluny. El circ ven i benvingut sigui. Igual que ser optimista és l’única garantia que els problemes es poden resoldre.