Llegir un vi, prendre un diari

A Manresa obre portes una enoteca on hi havia hagut un quiosc de premsa amb cafeteria. De vendre diaris a servir copes de vi hi van un camí i una distància que conviden a la reflexió... de qui en tingui ganes. Els editors es queixen que no podran vendre diaris si no paren de tancar quioscos, i els quiosquers asseguren que tanquen perquè cada cop es venen menys diaris, deixen poc marge i els lloguers no paren d’enfilar-se. Socialitzar al voltant d’unes copes, amb alguna coseta per picar, és una cerimònia agradable que s’ha anat sofisticant a mesura que la «cultura del vi» es tornava més complexa i exigent, però com a ritual és antiquíssim. Abans es practicava en uns establiments anomenats tavernes i les varietats per triar no eren desenes, sinó que feien el fet amb «quatre botes, mil ampolles, i gent que les vol buidar», com deia la Cançó de la taverna de Miquel Porter Moix, enciclopèdia del cinema i membre dels Setze Jutges. No és el mateix, és clar: a una enoteca amb marca pròpia a 15 euros l’ampolla no li passarà com a la Taverna d’en Mallol on, segons una altra cançó, hi va haver punyalades. No crec que fos per una notícia del diari.

Tres que no llegeixen Sèneca

Passen tres Porsche Carrera platejats en direcció als iots del club nàutic i penso que els seus bronzejats conductors no han llegit sof Luci Anneu Sèneca, que fa vint segles va escriure: «Si vols comprovar que en la pobresa no hi ha res de dolent, compara els pobres amb els rics, i veuràs que el pobre riu més vegades i amb una rialla més autèntica». De fet, Sèneca ha tingut sempre més fama que obediència. Va ser preceptor de Neró, i li va sortir un megalòman de primera classe que va acabar ordenant la seva mort. El cert és que els joves ocupants dels tres cotxes esportius de luxe (a partir de 170.000 euros) riuen molt, i no semblen rialles fingides. Potser en el fons són uns estoics i compleixen amb la filosofia de l’antiga escola: agafen les coses de la vida tal com venen, i a ells els ha vingut donada una pasta gansa.

El xumba del xiri

En català-com-cal se n’han de dir «guinguetes», però com que deu de cada nou catalans ignoren el significat de la paraula, tothom en diu «xiri», que ve a ser el diminutiu de «xiringuito». Al xiri de la platja els cambrers fan torns, i segons a qui li toqui, així és la música que obsequia i escampa generosament. Un dia és disco màquina, un altre ritmes ballables llatins, un tercer rock i pop català. El fenomen confirma la sospita que la música d’aquests establiments no es programa en funció d’atraure i conservar la clientela sinó del gust particular de la persona que està darrera la barra en cada moment. Potser és un complement no monetari de la nòmina. Els altaveus són la seva discoteca particular i la selecció de peces l’ajuda a suportar una feina que pot arribar a ser avorrida, pesada i poc agraïda. La part negativa és que l’estiuejant no sap mai què es trobarà si decideix fer la canya en aquell indret i no en qualsevol altre. De totes maneres, a mesura que augmenta la distància de la barraca el so esdevé més i més indistingible, reduït a un xumba-xumba que es barreja amb els crits de la mainada i la xerrameca dels pares, sense que les minses onades hi tinguin gran cosa a dir.

Enginyeria efímera

La mainada fa pous, murs, canals, dics i altres obres d’alta enginyeria a la sorra humida de la platja, però l’endemà al matí només en queden unes restes informes. ¿Han estat víctimes de les onades, com a llàgrima de Peret i les passes dels amants desunits de Les fulles mortes? ¿O de la tempesta, com el dibuix de la dolça cara somrient d’Aline a la cançó de Salvatore Adamo? No! Han estat desmantellades sense pietat per la màquina que pentina i allisa la sorra i la deixa a punt per acollir una nova jornada de torrefacció de pells nacionals i estrangeres.

Un baf irrespirable

D’això que s’ha girat la gent del poble en diuen ponent (encara que l’estació meteorològica asseguri que ve de migjorn) i fa bona la segona meitat de la dita «de ponent, ni gent ni vent». De gent ponentina n’he conegut molta de bona i alguna de dolenta, si fa no fa com de gent llevantina, però aquest vent d’avui és una mena de baf fastigós, reescalfat i irrespirable, un alè de drac que provoca mal de cap i fins i tot mareig.

L’agenda no fa miracles

Se m’ha passat el concert de violoncel a l’església. M’ho vaig apuntar al calendari digital del núvol però aquell dia no me’l vaig ni mirar. Exactament el cas contrari al del protagonista de L’agenda, una cançó de Josep Maria Espinàs del 1962: «El diumenge a la tarda vaig anar a Montjuïc, vaig trobar-hi una noia i vam fer-nos amics. Vam quedar per l’endemà. Com que no era una feina no m’ho vaig apuntar. I per més que m’esforço no sé l’hora ni el lloc, i ara veig que una agenda em serveix de ben poc. Potser sí que em farà ric. Més valia ser pobre... a Montjuïc!» Despistat per despistat, el seu cas tenia conseqüències força pitjors.