Moral barroca a la manresana

Per fi tenim mig Museu del Barroc! Després d’endarreriments i de pressupostos desorbitats, tenim en funcionament una part del que algun dia esperem que sigui el Museu del Barroc (sencer!) i del Museu de la ciutat, de moment inexistent. Mentrestant, el govern municipal ha venut aquest equipament com un èxit, amb pompa i satisfacció. S’entén la satisfacció per haver acabat aquesta primera fase, però la pompa processional feta, des de la inauguració fins ara, mostrant-lo com un dels grans èxits del primer any de govern tripartit sembla exagerat. L’art barroc està de moda i ho estarà encara més (o ho hauria d’estar); de fet és l’art que viu i explica un període convuls i determinant de l’esdevenir nacional de Catalunya des de la guerra dels Segadors fins a la de Successió, quan passem de la primera república de Pau Claris –i la partició dels Pirineus– al setge de Barcelona i els Decrets de Nova Planta. Però també és un temps i una societat, el barroc, de puixança demogràfica i econòmica després de les grans crisis baix-medievals. El barroc no és igual, però, a tot arreu. I el model que ens ha quedat com a paradigma és el de l’Espanya imperial i no pas el dels retaules rurals i els masos de casa nostra. Per entendre aquell temps, és molt recomanable llegir l’excel·lent llibre del catedràtic d’ètica Norbert Bilbeny, Moral barroca (Anagrama, 2022). Bilbeny fa una interessant interpretació del barroc, especialment l’hispànic, i el compara amb l’època actual. Amb el seu suggeriment no puc deixar de veure paral·lelismes entre aquella moral del segle d’or espanyol i una certa «moral barroca» del govern manresà. En primer lloc, no ens poden vendre el museu del barroc com un escenari d’èxit. No es pot fer passar bou per bèstia grossa. Fer passar la il·lusió (l’engany) com un alleujament davant del desengany és propi d’una moral barroca, on la vida és teatre i somni. I el nostre govern sembla que visqui en una constant teatralització il·lusionant, quan, en el fons, es tracta d’un somni anestesiant. Cal desvetllar-se ja! Porten un any fent una fugida de la realitat. Hi ha por de reconèixer-la i por de canviar-la. Hi ha manca de resolució i valentia per a resoldre els reptes. El «govern barroc» viu en un somni, en una ombra de la realitat, en una il·lusió òptica, en un món virtual, com l’estil del clar-obscur que reflectia la idea d’allò borrós i enganyós de l’art barroc. És un govern «ensimismado», com diríem en castellà barroc. No volen canviar el rumb perquè no saben on anar. L’imaginari barroc és la representació del poder i el poder de la representació. Això fa el govern de la ciutat, viure en una obstinació. No és el dogma de la religió sinó el de l’absolutisme del barroc el que porta a veure qualsevol crítica com una heretgia, com el protestant que cal eliminar. Doncs sí, cal una reforma de la moral barroca si volem sortir d’aquest malson.