Les cendres de Pasolini

Pier Paolo Pasolini (1922-1975) és una de les personalitats més brillants i influents del segle XX. La seva petjada en el món del cinema i de la literatura és profunda i duradora. Ens en parla Jaume C. Pons Alorda en un volum interessantíssim amb aquest títol Les cendres de Pasolini. Pons Alorda hi ha aplegat un conjunt d’apunts heterogenis que ens conviden a una aproximació calidoscòpica a l’obra i la trajectòria de Pasolini. Al pòrtic de Les cendres de Pasolini, hi podem llegir: «una cultura no és una conservació de carbons morts, sinó una forma de preservar el foc». A Pasolini no hi ha cendres mortes, sinó vivents. Com assenyala Pons Alorda, «Pier Paolo Pasoilini no acaba mai de morir del tot». A través de Les cendres de Pasolini seguim un itinerari per les etapes i les fites més significatives de la trajectòria de Pasolini, però més que davant d’una biografia, ens trobem davant d’un magnífic retrat. I, a més, hi podem resseguir la seva vinculació a la cultura catalana, que arrenca ja l’any 1947 amb una antologia de poesia, Fiori di poeti catalani, en col·laboració amb el poeta i eclesiàstic Carles Cardó, i culminarà l’any de la seva mort, quan el descobrim visitant Salvador Dalí o fent una ruta verdagueriana pel Pirineu. Però Pons Alorda ens acosta també testimonis, com els de Julià de Jòdar, José Agustín Goytisolo, Ricard Salvat o Josep Maria Sala-Valldaura, de les seves estades de 1964 i 1965 a Barcelona i posa en relleu la força inspiradora que hi han cercat singularment Blai Bonet o Lluís Calvo. Però també n’han begut els seus traductors al català, cineastes com Albert Serra i altres escriptors com Antònia Vicens, Lucia Pietrelli, Joan Duran, Carles Rebassa, Pau Vadell, Sebastià Portell, Sebastià Alzamora… Les cendres de Pasolini ens ofereixen, a més, un ventall de poemes i proses de Pons Alorda que emergeixen del món de Pasolini, com uns fascinants textos sobre les seves pel·lícules: «jo crec que insistir és la salvació, / jo sé que l’entusiasme ho salva tot, / fins i tot els mals temps i també el món», «tot de mi sempre/ neix mort i tots els llocs em són de pas»... Com ens recorda Pons Alorda, «per a Pier Paolo Pasolini escandalitzar era un dret i ser escandalitzat, un plaer». En un dels seus poemes va escriure: «Cal cremar per arribar/ devastats a l’últim foc». Uns versos que em duen a aquest fragment de La conversa dels ocells del poeta del Khorasan Farid ud-Din Attar: «Una tercera papallona, folla d’amor, va anar cap a l’espelma./S’hi va llançar, decidida, dansant, estirant les potes vers la flama./El foc la posseïa i ella posseïa el foc, joiosament units./La flama l’abrasava i s’enrogien un a un els seus membres». Crític amb la societat del seu temps, la corrupció, la manca d’ideals, l’aristocràcia de la ineptitud, Pasolini, home d’esquerres, reivindicava les classes populars i els valors abandonats d’un món rural en sintonia amb la natura i amb una consciència ètica.