Julian Assange, en llibertat

Des de fa dotze anys ha estat injustament tancat, en set a l’ambaixada de l’Equador del Regne Unit i en cinc en una presó de Londres, acusat d’espionatge per les autoritats nord-americanes. Pels demòcrates americans quan la llibertat d’expressió afecta la seguretat nacional, no es pot considerar tal. A altres països, com Espanya, no cal dir que primer és la seva unitat, per això van donar un cop d’estat que es va convertir en guerra civil segons uns, però que no va ser altra cosa que una lluita perduda contra el feixisme, que avui encara patim sobretot els catalans, a qui ens consideren colons a casa nostra; després esmenten la Constitució de 1978 en què la majoria dels ciutadans del PP van votar en contra, i ara actualment manen uns tribunals de justícia que formen part del Deep State que governa clandestinament les institucions. És una dictadura encoberta que va permetre entre altres coses que policies vinguts d’arreu d’Espanya al crit de «A por ellos», atonyinessin manifestants que democràticament volien votar a favor de la independència del seu país l’1 d’octubre. Trec aquest tema perquè Julian Assange va donar suport incondicional al dret de la nació catalana a voler independitzar-se de la colònia castellana, precisament per una qüestió democràtica que té qualsevol col·lectiu de ser lliure. Aquella violenta repressió que Europa va viure amb aparent fàstic cap a Rajoy i els espanyols que la secundaven, va poder ser aturada per Merkel al migdia, però els culpables van ser condecorats pel govern espanyol. Democràcia?

Tàcticament, Assange ha hagut d’acceptar per poder ser lliure una teòrica culpabilitat per filtracions de Wikileaks, quan en realitat és un precedent perillós per als investigadors professionals defensors de la llibertat d’expressió, conscients però, que el poder real sempre els posarà noves traves per tal que la veritat no sigui coneguda pel conjunt de la població. Assange sap molt bé que no és culpable de res i va actuar com un heroi en defensa de la llibertat d’expressió, que és exactament el que volen combatre tots els estats del món que parlen de democràcia, però no els interessa. Les suposades filtracions no són més que documents secrets que demostren la implicació dels EUA en assassinats comesos impunement arreu del món. Que la informació sigui verídica i contrastada és l’única obligació que té un periodista per fer-la pública. D’altres com el jacobí espanyol Pedro Sánchez, que en aquestes qüestions d’unitat de la seva pàtria vota com PP i Vox, no volen ni sentir a parlar de qui hi ha darrere dels atemptats terroristes de la Rambla de Barcelona pocs mesos abans de les eleccions independentistes catalanes. Tenen por que es facin públiques les activitats del CNI, com alguns dels jutges espanyols reticents a imputar els caps dels terribles assassinats?

Barry Pollack, advocat d’Assange, apunta una tesi molt interessant i és que la persecució que ha patit l’investigador australià estableix un precedent esgarrifós per a la llibertat d’informació. La tasca d’Assange i la del periodisme d’investigació és la d’aportar dades contrastades amb valor informatiu, per a coneixement de tothom. En lloc de defensar secrets oficials com fan els estats dictatorials, els democràtics haurien de posar per damunt de tot la protecció constitucional de la llibertat d’expressió, com per cert defensa la Constitució espanyola en el seu article 20, encara que fins i tot alguns jutges feixistes del romanent que encara sobreviuen a l’Espanya actual, s’ho passin impunement pel forro sense que ningú hagi estat capaç fins ara de parar-los els peus.