El dia que Puigdemont va trencar Europa

Els magistrats del Suprem que han denegat l’amnistia a diversos condemnats del Procés deuen saber llatí, en sentit literal o figurat, però no tenen el mateix domini de la filosofia grega, mare del pensament occidental. En altre cas coneixerien la distinció aristotèlica entre potència i acte, que separa la possibilitat de l’efectivitat. Per això la seva resolució dona per feta una independència que mai no es va esdevenir, ni tant sols durant els famosos segons de pausa en el discurs de Carles Puigdemont al Parlament el 10 d’octubre del 2017. Que no van ser vuit, ni dotze, sinó més de quaranta, els que va durar la gran ovació, seguida de la sorprenent recomanació de posar la màquina en pausa, i les corresponents cares llargues. El Suprem diu que «la ruptura de la integritat territorial d’Europa –aquesta desconnexió va existir, encara que durés tant sols uns segons-- va contenir un greu perill d’afectació dels interessos financers» de la Unió Europea, i per això s’inclou en les excepcions de l’amnistia. El problema és que la desconnexió no va existir, com sabria el tribunal si hagués anat a les fonts documentals, com les actes del Parlament i els enregistraments de la sessió, i no al relat periodístic. Puigdemont no va declarar la independència perquè no podia, com havia advertit ell mateix uns instants abans. No podia perquè les lleis en què s’emparava, la del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica, deien que la declaració l’havia de realitzar el Parlament. Puigdemont va dir: «Assumeixo, en presentar-vos els resultats del referèndum, el mandat del poble que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república». Assumir no és proclamar. Prendre sobre un mateix el mandat del poble encara no és fer-lo realitat. Per tant, la desconnexió no va existir. No es va passar de la potència a l’acte; ni tant sols no es va intentar de veritat. Però aquest és un detall que no sembla importar als defensors judicials de la integritat d’Espanya.