Francesos cremats

No crec que tots els francesos siguin ximples ni que s’hagin tornat bojos. N’hi deu haver un percentatge semblant al de moltes altres societats europees. Generalitzar etiquetes és un recurs fàcil per a la literatura o el comentari superficial, però no ajuda a comprendre realment les decisions individuals i col·lectives. No, els francesos no han perdut sobtadament el seny quan han decidit donar la victòria electoral al partit ultradretà de Marine Le Pen, atorgar la segona posició a una improvisada coalició d’esquerres liderada pel grup més radical, i enfonsar en la misèria el president de la república en exercici, Emmanuel Macron, i la dreta tradicional encarnada per Les Republicains, hereus dels hereus de De Gaulle. Hi ha d’haver una explicació raonable, i no costa gaire de trobar si repassem la història recent. Fa anys que les classes mitjanes de l’hexàgon, i especialment les que no viuen a París ni a grans ciutats com Lió o Tolosa, senten que estan perdent el tren, que les antigues seguretats s’han esvaït, que l’entorn ja no és el que coneixien, que tot s’accelera i no ho atrapen, que les elits els xuclen la sang i els desemparen. Necessiten respostes, i les que han provat no els han funcionat. La Gran Recessió va esclatar amb la dreta tradicional (Sarkozy) al poder, i la van substituir: del 2012 al 2017 el president (Hollande) i el primer ministre van ser socialistes. El 2017 van provar-ho amb un president tecnòcrata i liberal (Macron), i vet aquí que les coses han continuat sense millorar en la percepció de la majoria. Han provat l’esquerra, el centre i la dreta clàssics, i la nova política de plàstic sense olor, però res no ha acabat de rutllar, de manera que ara han decidit apostar pels extrems. Lliçó per als de la nostra banda dels Pirineus: no és la macroeconomia, estúpid, és incertesa quotidiana i és el futur dels fills. El sentiment de seguretat és sempre a la base de les piràmides de prioritats. La resta, si de cas, vindria després. n