Continua

El finançament de Catalunya torna a protagonitzar el xoc amb Madrid. De la credibilitat de la proposta que faci el PSOE per eliminar els 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal i l’espoli anual d’un 9% del PIB català, en dependrà la investidura d’Illa i l’estabilitat del Govern Sánchez. Però el tema ve de lluny. Temps era temps, a l’edat mitjana, els reis catalans havien de demanar permís a les Corts de Catalunya per anar a la guerra i per endeutar-se. De fet, la Generalitat creada al segle XIV per controlar les finances, administrà fins a la Guerra dels Segadors, en ple segle XVII, els 2/3 dels impostos generats pels catalans. Després de la Guerra, el percentatge es capgirà. Però el desastre gros es va produir posteriorment al 1714, amb la victòria dels Borbons on, com a represàlia, aquests imposaren a Catalunya el primer finançament singular: el Cadastre reial (1715). Va ser un impost de càstig que va multiplicar per set la càrrega fiscal del Principat, enviant a la misèria a molta gent. S’imputava a Catalunya una quota fixa (singular) i es recaptava a través de coaccions, des de l’amenaça dels allotjaments de tropes, a les detencions dels morosos. Amb el cadastre borbònic va ser la Corona qui el rebia i qui decidia en què i on havien de gastar-se els diners. Amb tot, durant el segle XVIII, el creixement protoindustrial català va superar l’escanyament d’aquest sistema singular de finançament de l’estat que va perdurar fins la reforma d’Hisenda del 1845.

Tot i l’aparent homogeneïtzació de la hisenda a tot l’estat, se’n van escapar els territoris forals de País Basc i Navarra. La centralització dels recursos fiscals va concentrar les despeses a Madrid i l’Espanya de matriu castellana, mentre una societat econòmicament dinàmica com la catalana es veia obligada a impostos especials o a la iniciativa privada per tirar endavant totes les infraestructures que necessitava. Segons Guillem Graells, primer secretari de Foment del Treball a finals del segle XIX, tres anys després de la unificació fiscal, el 1848 es creava la Junta de Carreteras de Cataluña per a la construcció d’infraestructures —camins i carreteres—, les quals es finançaven mitjançant arbitris finalistes que van pagar exclusivament els catalans fins el 1868, quan la Junta fou dissolta pels revolucionaris de la Gloriosa, pel malestar que significava haver de finançar les pròpies obres i les de la resta de l’estat. Catalunya pagava peatge per les seves infraestructures, com també per la seguretat, on l’absència de cossos estatals obligava a partides de voluntaris i sometents.  

El federal i autor de Lo Catalanisme, Valentí Almirall va explicar, el 1880 com els catalans havien sabut crear riquesa, però no l’havien conservat ni administrat. «Nosaltres sabem guanyar diners, però la gent de Madrid té l’habilitat de fer-nos-els saltar de la butxaca, i tot els ahorros acumulats a Catalunya van a parar directament o indirectament a sostenir el despilfarro de la Cort”. Pocs anys després, 1892, la Base 6a de la Constitució Regional Catalana, aprovada per la primera Assemblea de delegats de la Unió Catalanista, a Manresa, deia: “Catalunya serà l’única sobirana de son govern interior. Per lo tant, dictarà lliurement ses lleis orgàniques; cuidarà de sa legislació civil, penal, mercantil, administrativa i processal; de l’establiment i percepció d’impostos; de l’encunyació de la moneda, i tindrà totes les demés atribucions inherents a la sobirania que no corresponguin al Poder central.

El 1890, l’economista Ferran Alsina denunciava que l’any 1890 Catalunya contribuïa amb més de 8,8 milions de pessetes de l’època, mentre que la resta de l’Estat, només amb 32,7 milions de pessetes. Amb 1,8 milions d’habitants sobre els 17,5 milions de tot l’Estat, Catalunya significava el 27% dels recursos de l’estat, tot i ser només un 10% de la població. El retorn a Catalunya d’aquesta autèntica plantació fiscal era ridícul. Els serveis públics eren propis d’una societat agrària retardada, no d’una industrial moderna. Per això, el 1897, Foment del Treball Nacional va dirigir una instància al ministre d’Hisenda per obtenir que les diputacions provincials recaptessin les contribucions i per establir un Concert amb el govern per la quantitat anyal que Catalunya li havia d’aportar.

El 20 d’octubre de l’any 1899 es produí el Tancament de Caixes que fou una protesta dels botiguers i dels industrials de Barcelona contra l’impost d’Utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, amb uns tipus més alts a Barcelona que a Madrid. La protesta fou encapçalada pel Dr. Bartomeu Robert, batlle de Barcelona que acabà comportant la seva dimissió i l’empresonament de comerciants catalans als qui se’ls confiscaren els establiments. L’Estat va decretar l’estat de guerra a Catalunya. La premsa de Madrid va aplaudir aquestes mesures dràstiques, ja que veia en el Tancament de Caixes un moviment separatista de gran abast que calia combatre per tots els mitjans. En el ple del Congrés del mes de març de 1900 es va presentar una esmena a favor del concert econòmic elaborada pel diputat Sallarès, expresident del Foment del Treball Nacional. Fa 124 anys i continua.