Els forats de Manresa

Manresa té un forat. En el control dels seus edificis més vells. Així ho ha reconegut el regidor d’Habitatge, Centre Històric i Llicències. Anem bé. Del reconeixement d’una mancança greu, que ja ha comportat l’ensorrament parcial de dos edificis, només en pot sortir alguna cosa bona. El seriós avís de la ruïna evident (però no fàcilment accessible, per la complexa normativa sobre la qüestió) a la part antiga de Manresa ha obert un debat sobre què cal fer per evitar que el deteriorament del nucli històric no acabi en runes. Per sort, les alertes que ha experimentat les últimes setmanes l’estat catalèptic d’una part del parc d’habitatges del sector no ha deixat cap víctima. I això és el primer a celebrar.

Reconèixer que hi ha un problema és el primer pas del llarg viatge de sortida de qualsevol addicció. O d’un esquema mental nociu. Potser Manresa comença encertadament aquesta teràpia, que l’ha d’allunyar del discurs condescendent de l’autoestima. Només es pot estimar allò que coneixes a fons, amb totes les seves virtuts però també els seus defectes. Dissimular aquests últims en benefici d’un suposat amor incondicional acaba duent moltes parelles a teràpia. O a la separació.

Manresa no és un desastre. El qualificatiu és gratuït. Això sí: és el que és i no el que pensem que és. Té problemes, i assumir-ne la imperfecció i conèixer els defectes a fons (i apreciar-ne la peculiaritat: totes les ciutats tenen els seus, de problemes) hauria de ser el primer graó per afrontar-los. La fràgil senilitat d’alguns edificis del nucli més pobre de la ciutat, és només un d’aquests. L’estadística en desvela d’altres, igual de reveladors. La lenta davallada en les condicions socioeconòmiques de la ciutadania és un d’aquests exemples. Cal un debat molt a fons sobre què és avui Manresa i què pot aspirar a ser, partint sempre de les seves condicions reals. I això implica no només el consistori, al qual s’ha d’exigir el compliment de la seva responsabilitat, sinó de tots els agents. Posem per cas: el desconcert sobre la data d’obertura del primer diumenge de rebaixes entre el comerç és un símptoma que cal anar més enllà de l’eslògan de la capitalitat comercial. Superar les pròpies expectatives assumint una realitat que no és la que es voldria ha de ser un exercici a practicar per tots els que tenen un rol en la governança de Manresa. Agafar el toro per les banyes. Fer cas del senyor Llop de Tarantino. No en queda una altra.