Dèficit fiscal i finançament autonòmic

Era inevitable que el tema tornés a aparèixer als mitjans de comunicació. I així ha estat: el dèficit fiscal català ha sorgit de nou, com si fos un problema que ha estat adormit una temporada i que ara sobtadament s’hagi despertat altre cop. El concepte de «dèficit fiscal de Catalunya» és fàcil de descriure: consisteix en la diferència entre tot allò que l’Estat ingressa provinent del nostre país -impostos, cotitzacions, etc.- i allò que hi retorna en forma d’inversions i serveis de tota mena. És, doncs, relativament senzill d’explicar, però força més difícil de calcular. Tot i això, segons dades publicades el setembre de 2023 pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat, el dèficit fiscal de l’any 2021 -el darrer any del qual hi ha dades completes que permeten de fer-ne el càlcul- aquest dèficit va ser de gairebé 22.000 milions d’euros, el màxim històric conegut fins ara. O sigui, repetint el concepte comentat a les primeres línies: l’any 2021 l’Estat va ingressar provinents de Catalunya 22.000 milions d’euros més respecte dels que hi va invertir. Sense fer gens de demagògia, és ben fàcil d’imaginar el gran volum d’obres i serveis de tota mena que s’haurien pogut portar a terme si aquests diners, generats a Catalunya, s’haguessin pogut destinar a cobrir necessitats concretes del país que els havia produït.

Tenint en compte el volum d’aquest habitual dèficit fiscal català no és estrany que en les discussions polítiques dels darrers dies el tema hagi aparegut sovint. I que tant ERC com Junts n’hagin parlat com d’una qüestió que cal solucionar, o almenys que cal encetar converses formals i serioses per eliminar-lo, especialment ara que els partits catalans tenen bones possibilitats d’influir en un PSOE que necessita suports per continuar governant. No serà fàcil perquè Pedro Sánchez tampoc no vol aparèixer com un governant dèbil que es doblega a les exigències dels partits independentistes catalans, i per això ja ha demanat que tothom ha de ser «flexible» i «abandonar les posicions extremes». Per tot plegat ha aparegut també un nou concepte: que Catalunya està intentant aconseguir un «finançament singular», un objectiu que també està aixecant reticències perquè els que en són contraris tenen por que això perjudiqui els recursos de què podran disposar la resta de comunitats autònomes. Durant les pròximes setmanes veurem com van evolucionant totes aquestes qüestions.

Entrant en un altre àmbit del tot diferent, però de plena actualitat, cal esmentar un problema greu que afecta de ple força països, encara que no tant al nostre. Es tracta de les calorades intenses que han impactat ja, quan encara no som a ple estiu, alguns indrets del món. És el cas d’Aràbia, un país prou acostumat a la calor, però que ha registrat temperatures encara més altes que habitualment. I això ha portat que en les peregrinacions al voltant d’indrets sense ombra dels llocs considerats sagrats, com al mont Arafat, a la Meca, com també a molts indrets de l’Índia, hi hagi hagut milers de morts a causa de temperatures entorn de 50 graus. Els científics i els climatòlegs són pessimistes respecte del futur. No sembla que l’augment continuat de les temperatures s’hagi d’aturar.n