Visques i moris al Parlament

A finals del XIX i la primeria del XX, quan l’opinió pública ja era un factor polític important a Catalunya perquè ja hi havia molta població urbana organitzada en faccions o en partits, però encara no podia expressar els seus humors en els grans mitjans àudiovisuals (com a molt, hi havia una ràdio primerenca), era important la política dels visques i moris: passava alguna cosa, s’ajuntava una gentada a sota del balcó de la institució corresponent i es proclamava que visqui aquest o mori aquell, i el nivell d’aclamació que rebien els diferents pronunciaments eren llegits pels experts d’una manera semblant a com ara llegim els sondejos demoscòpics. El crit «Visca Macià, mori Cambó», per exemple, es va fer famós perquè resumia en quatre paraules un tomb polític molt real i va ser acceptat de forma general no només com una invectiva, sinó com un diagnòstic que es va demostrar definitiu.

L’evolució dels mitjans de comunicació i del llenguatge polític en general va fer que els visques i moris passessin de moda, i avui amb prou feines sentim de tant en tant un visca el Barça i visca Catalunya. Per això va ser interessant la forma en què Sílvia Orriols va tancar ahir el seu discurs al Parlament. Amb una cara de mala llet considerable, va confessar que, a ells, l’únic que els importa del Parlament és «aquest micro», va condemnar els «parracs» que les dones musulmanes porten al cap (un dels seus hits) i va titllar de delinqüents gairebé tots els immigrants sense excepció. I, finalment, va rematar la jugada alçant la veu amb un «Visca Ripoll i Visca Catalunya». Va ser realment notable. Que una líder política que ara ja és d’abast nacional llanci al Parlament un visca al seu poble ha de tenir una interpretació curiosa que potser aquells vells analistes dels visques i moris podrien disseccionar. Jo, com que sóc d’una altra època i no hi tinc pràctica, no m’atreveixo gaire.