L’onada del «s’ha acabat la broma»

Alvise Pérez es repenja en la molt antiga fòbia contra els que tallen el bacallà amb el missatge «s’ha acabat la festa»; és el mateix simplisme que va alimentar el «Movimento Cinque Stelle» a Itàlia, amb la seva croada contra «la casta», i el 15-M espanyol que va recollir Podemos. Als rebels italians els va costar molt poc convertir-se ells mateixos en casta governant i arribar a la presidència del Govern, mentre que els espanyols van assolir la vicepresidència abans de practicar el clàssic ritual esquerranós del suïcidi per divisió, però malgrat aquests precedents la idea del gran cop de puny contra tot plegat està més viva que mai, i l’expressa molt bé l’ascens del Rassemblement National francès de Marine Le Pen i el seu candidat a primer ministre, el jove Jordan Bardella. El programa que presenta a les legislatives es podria sintetitzar en la frase «s’ha acabat la broma», o els seus equivalents «fins aquí hem arribat» i «ja n’hi ha prou d’aquest color». L’objectiu no és una cacera populista dels «que manen», perquè ells volen manar i els francesos no són tant ximples; la proposta és engegar una gran marxa enrere que desmunti el que la dreta, no només l’extrema sinó gran part de la clàssica, considera que són dècades d’excessos perpetrats pel «bonisme» en tots els terrenys: moral i costums, sistema educatiu, cultura, estrangeria... Un exemple il·lustratiu és la promesa d’introduir la disciplina absoluta a les escoles i instituts: es generalitzaran els uniformes, es tractarà els mestres de vostè i no es toleraran els alumnes conflictius. Molts ciutadans ho veuran com la tornada a uns temps d’odiós autoritarisme, però molts altres ho celebraran com la recuperació d’una època en què les coses estaven clares, tothom coneixia el seu lloc i el futur era previsible. Aquest és el problema de fons: l’existència creixent d’un abisme d’incertesa sobre el futur personal i col·lectiu, que ens fa enyorar suposats (i falsos) paradisos perduts. n