Duff Cooper

Entre la selecta galeria de grans homes il·lustres i l’immens magatzem de personatges irrellevants de la Història, hi ha una esquerda per la qual es colen noms com el d’Alfred Duff Cooper. Cooper no va ser Churchill, però ho podia haver estat. Tots dos eren aristòcrates, etonians, polítics, escriptors, grans oradors. Tots dos van fer la guerra. Van ocupar llocs en ministeris i van compartir Gabinet. Tots dos van mostrar suport a Eduard VIII abans de la seva abdicació per una dona divorciada. Tots dos tenien un caràcter endimoniat i idèntic amor per la beguda. Cooper i Churchill van estar contra l’apaivagament davant Hitler, un assumpte que els va valer malgrat tot una bronca llegendària durant un sopar al seu club, la nit en què se signava el compromís de Munic. Tot i pertànyer a generacions diferents, els seus recorreguts vitals van ser semblants i els seus destins bé podrien haver-se intercanviat, però a la Providència no li agrada especular. El teatre del món necessita també secundaris excel·lents. Cooper en va ser un. Va néixer a Londres el 1890 i se’l va donar per oficialment mort de cirrosi a Vigo fa 70 anys, en plena singladura a bord del «Colombie». Tornant de Londres amb tren, penso en la quantitat de vegades que DC va fer aquest viatge. Va ser ambaixador de Sa Majestat a París després de l’Alliberament. Durant aquells anys va fer amistat amb De Gaulle, cosa que va facilitar molt les coses per a l’entesa entre aliats després de la guerra. El seu caràcter exorbitant i una sana tendència a desobeir el va portar a forjar l’Acord de Dunquerque de 1947, malgrat les reticències del Govern Attlee. Bon vivant, jugador i bebedor, les seves experiències venen recollides en els seus deliciosos -odio aquest adjectiu, però crec que és el que millor els defineix- «Diarios», on dona compte, sense centura, però amb plena autoindulgència dels seus pecats, d’una vida atzarosa que en va tancar moltes altres, ja fos com a heroic soldat durant la IGM, com a polític i diplomàtic a la postguerra, i, sobretot, com a testimoni privilegiat d’una època i dels homes i dones que la van fer. Les dones ocupen un espai fonamental en les seves memòries, ja que Cooper mai no va entendre la vida sense amor ni enamoriscaments. No el culpo. Va tenir, com és conegut, múltiples amants, fins al punt que la seva dona, Lady Diana Manners, la mare del seu fill John Julius, li va dir una vegada: «Sí, ho sé, però elles són només les flors. Jo sóc l’arbre». Poc després de conèixer Manners, Cooper li va escriure una nota: «Amb ajuda de Déu, mai no ens avorrirem junts». Va complir la seva paraula, doncs ser avorrit resultaria imperdonable per a un aristòcrata anglès. Cooper va ser mundà però no frívol, ja que la frivolitat, germana pobra de l’excentricitat -aquesta sí acceptada i encoratjada-, constitueix un altre pecat mortal a l’alta societat britànica. Duff va ser el típic producte d’Eton, format amb aquesta barreja d’extravagància, displicència, alta cultura i natural excés que caracteritzava els de la seva classe i condició. Ningú com els britànics de bona família han estat capaços de combinar cosmopolitisme amb patriotisme a parts iguals. Potser l’única vegada que GB va decidir ser grossera creient ser patriòtica va ser el 2016. Cooper va ser un amant d’Europa i entès en arts i lletres. Va ser un notable escriptor el nom del qual és avui el d’un important premi literari al Regne Unit. Va signar una bona biografia de Talleyrand i una breu novel·la d’amena lectura -que va escapar a la censura que ell mateix havia dirigit al seu dia com a Ministre d’Informació- titulada «Operación: Corazón roto» que descriu, en àgil ficció, el fet històric de l’engany per part dels britànics als alemanys sobre el lloc del Desembarcament de Sicília. Quan va sortir del Govern Chamberlain per la seva posició davant de la política d’apaivagament, Duff va sobreviure amb estretors -però amb la dignitat del que se sap en allò correcte- dels seus articles a l’Evening Standard. Com Churchill, va viure sovint per sobre de les seves possibilitats. I com ell, quan l’electorat o el govern no l’estimaven, va viure d’ajuntar lletres. Vides com la seva fan que, per un moment, ens preguntem si són només un producte del món d’ahir. Fan que, portat per aquest influx, hom es projecti cap al passat en els Duff Cooper d’aquest món i aspiri a que la seva se li sembli tan sols una mica, quan arribi l’hora de confessar allò viscut.