En defensa dels ociosos, que deia Stevenson

Fill únic d’un famós advocat i constructor de fars, Thomas Stevenson, i de Margaret Isabella Balfour, l’escriptor de L’illa del tresor, l’escocès Robert Louis Stevenson (1850-1894) va buscar sempre un clima temperat per als seus pulmons i va passar part de la seva vida viatjant. Va morir a les illes Samoa, on el van conèixer com Tusitala, «el contador d’històries». El 2016, Viena Edicions va publicar un breu i deliciós recull d’articles, de 77 pàgines, titulat En defensa dels ociosos, amb traducció de Xavier Zambrano. Amb aquest assaig comença un llibre escrit quan la industrialització era sinònim de progrés i quan el rellotge s’acabaria convertint en la presó del nostre temps. Qui no ha dit mai que viu sense tenir temps per a res? L’assaig de Stevenson és un dels nombrosos que reivindiquen el gust per no fer res: il dolce far niente italià, el Niksen dels Països Baixos o el Nesting d’origen anglès. No fer res. Expressions que a la gran majoria dels mortals ens remeten sobretot a les vacances quan tant se val si és dissabte o dilluns, si són les 3 de la tarda o les 2 de la matinada. Però quina llàstima! Com es demana la filosòfa Azahara Alonso a l’assaig Gozo (Siruela): «En quin moment la meva vida va començar a ser accessible només en vacances?». Doncs això.

Qüestionar-nos com ens llevem i ens adormim cada dia de cada dia (ser productiu constantment, obligats i autoobligats, en definitiva) és el que aborden cada cop més diferents pensadors que matisen el significat d’aprofitar el temps permanentment i que advoquen per una desacceleració que propugnava el moviment slow i d’actualitat amb el debat sobre la reducció de la jornada laboral. Estar convençuts de les virtuts de caçar mosques no és fàcil en un moment en què la connectivitat és la reina dels nostres dies i la síndrome FOMO, acrònim de l’expressió anglesa «Fear Of Missing Out» (por de perdre’s alguna cosa, en l’entorn digital o real) plana sobre el nostre rellotge mental. Una aprensió que ni les vacances curen perquè, pobres humans, alguns acaben patint l’ociofòbia, l’ansietat de l’agenda buida.

Escrivia Stevenson: «Estar extremadament enfeinassat, sigui al col·legi, a la universitat, al camp o al mercat, és símptoma d’una vitalitat deficient. I una propensió a l’ociositat és senyal d’una apetència diversiforme i d’un fort sentit de la identitat personal. Corre pel món una mena de persones mig mortes, adotzenades, que amb prou feines són conscients d’estar vives fora de quan exerceixen alguna ocupació convencional» [...] No paga la pena d’intentar canviar aquests caràcters: no saben estar ociosos, la seva natura no és prou generosa». Doncs això. La productivitat, com diria un company, continua sobrevalorada.