L’arribada del tren a Manresa va marcar un abans i després

Un equipament fonamental per al desenvolupament de la industrialització d’una ciutat va ser que disposés d’una estació ferroviària perquè permetia tenir un mitjà de transport ràpid -respecte als anteriors- i de molta capacitat de càrrega per a persones i mercaderies. La importància industrial de Manresa al segle XIX es manifesta en el fet que, al cap d’onze anys de la primera línia ferroviària de l’estat, la de Barcelona a Mataró, arribés el tren a la ciutat.

El 1854 començava la línia de Montcada a Sabadell i, al cap de poc, una altra societat ferroviària -impulsada pels barcelonins germans Girona, que tenien interessos a la conca carbonífera de Calaf- va obtenir permís per a l’explotació de la línia Barcelona-Saragossa i absorbia la de Sabadell.

L’empresa constructora va ser Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa, que, més tard, va ser absorbida per la Compañía del Ferrocarril Caminos de Hierro del Norte de España, coneguda popularment com a Ferrocarrils del Nord. Per això encara avui molts manresans parlem de l’estació del Nord, per bé que és situada al sud de la ciutat.

Un grup de manresans com els Torrens, Portabella, Pons i Enrich, Torrents, Serra, entre altres, la majoria industrials tèxtils, van invertir en la nova línia comprant accions per l’interès, econòmic i comercial, que suposava poder disposar d’un mitjà de transport de primer ordre com aquest. 

El 1856, el tren arribava a Sabadell; al cap de dos anys, a Terrassa, i, finalment, després de superar la complicada orografia de la serralada prelitoral, amb túnels i viaductes impressionants com el d’Olesa, a Manresa, el 3 de juliol de 1859.

Va tardar 80 minuts

A les 10 del matí, una repicada general de totes les campanes de la ciutat va anunciar l’arribada del primer tren Barcelona-Manresa, que va tardar 80 minuts, si fa no fa, igual o menys que ara. Després de la recepció inaugural per part de les autoritats locals, l’esdeveniment va ser celebrat amb una missa a l’estació, entre dues locomotores; un banquet, també a l’estació, i un ball al Casino, al vespre.

Una repicada de totes les campanes va anunciar l’arribada del primer tren Barcelona-Manresa

Un cop inaugurada la línia, tot seguit va començar a funcionar. Hi havia dos viatges al matí i un a la tarda, els dies feiners, i quatre els dies festius. El viatge durava cap a dues hores i valia al voltant de cinc pessetes, tot i que, segons la classe, hi havia vagons i preus diferents. Els primers trens eren mixtos de passatgers i mercaderies petites. També hi havia un tren totalment de mercaderies de Barcelona-Manresa i tornada que transportava matèries voluminoses, com sacs de llana, bales de cotó –per a les nombroses indústries tèxtils i colònies de la comarca i del Berguedà-, cereals, vi i oli. 

L’any 1861, el tren ja arribava a Lleida i, l’any següent, a Saragossa. A primers del XX la línia va millorar amb la doble via, que va entrar en funcionament l’any 1925 i amb l’electrificació, el 1929. 

Els treballs del traçat de la doble via entre Terrassa i Manresa van generar una gran demanda de força de treball, que va ser coberta gràcies a la immigració. Molts treballadors procedien de la zona d’Aragó i, després, es van quedar a viure aquí. Per a Manresa, el tren va comportar un augment de mercaderies i viatgers, ja que, en aquells moments, les carreteres escassejaven i eren més aviat precàries. Però, no només això, sinó que va significar també un nou impuls per a l’economia local. El tren comunicava Manresa amb Lleida, i això va possibilitar que al cap d’uns anys s’implantessin a la ciutat un gran nombre d’indústries farineres, com la Florinda, les Obagues i l’Albareda, entre d’altres, que es proveïen del blat procedent de les comarques de l’Urgell i la Segarra.

Molts manresans aprofitaven la tarda del diumenge per veure l’arribada i sortida dels trens

El tren també va permetre que el comerç manresà pogués arribar amb més facilitat al mercat interior peninsular. I també va ser un motiu d’oci, atès que molts manresans aprofitaven la tarda del diumenge per veure l’arribada i la sortida dels trens -tot un espectacle- des de la fossana (parc) de la Seu o a l’estació.

Al marge dret del Cardener, a sota del turó de Santa Caterina, es va construir l’estació, la platja de vies, un dipòsit de màquines, que després es va traslladar a Sant Vicenç per manca d’espai; l’edifici circular de manteniment, la giratòria i diferents edificis de magatzems (docks) i de materials.

Amb el pas dels anys, l’estació ha sofert diferents modificacions, si bé es manté des del començament l’edifici principal d’estil neoclàssic, amb un cos central d’una planta i dos laterals de dos nivells, amb paraments de maons arrebossats, de composició simètrica amb un frontó triangular central a la porta d’entrada i que donava just a l’antiga palanca de ferro que hi havia per passar el riu i era la porta d’entrada a la ciutat pel carrer de les Piques. 

Un altre element originari és la marquesina de les vies i les columnes de ferro fos que l’aguanten, ben visibles avui en dia.

El restaurant de l’estació, d’estil modernista, es trobava a l’altre costat de la passera. Va ser regentat durant anys per la família Amat i tenia fama de fer les millors truites d’ou de la línia. Com que els trens procedents del Nord paraven mitja hora per agafar aigua, els viatgers baixaven del tren i anaven a menjar truites al restaurant.

L’edifici-restaurant va quedar molt malmès la nit del 24 de gener de 1939 per les explosions dels ponts provocades per l’exèrcit republicà en retirada i es va enderrocar. Actualment, aquesta primera estació que es va edificar a la ciutat continua fent la funció inicial.