Les cadires de la Rosita ja són a lloc al Passeig de Manresa

Els manresans i manresanes ja poden tornar a seure al segon tram del Passeig de Manresa per prendre la fresca (si el temps els ho permet) i per entretenir-se mirant el moviment de gent amunt i avall, o per fer la xerrada, llegir... Les cadires de la Rosita, que va heretar l'Ajuntament l'any 2017 de la seva darrera propietària, ocupen novament, com és tradició amb l'arribada del bon temps, un tram de l'espai del Passeig a l'altura del Casino. Enguany, ho han fet un mes més tard del que era habitual els darrers anys. Tal com va informar Regió7 aquesta setmana, la intenció era que quedessin col·locades a final de setmana.

L'Ajuntament va explicar que el motiu de l'endarreriment era que hi han instal·lat unes subjeccions per evitar que moguin els seients de lloc, atès que, d'ençà que se'n fa càrrec el consistori, ja no els controla ningú. Abans de passar a les seves mans, Rosita Casas i Trellisó i, quan ella ja no va poder per motius de salut, Carme Canals, primer, i Mbaye Faye, després, es van encarregar de cuidar-les i de cobrar a les persones que hi seien 50 cèntims.

El color verd característic

Les cadires de la Rosita, amb el color verd característic (l'any passat l'Ajuntament les va fer pintar i restaurar), formen part del paisatge de Manresa des de principi del segle XX.

Del més d'un miler de cadires que hi havia originàriament, van passar a 750 a la dècada dels anys 80 i a 535 la dels 90. L'Ajuntament en va heretar 435, però, els darrers anys abans d’assumir-ne la gestió, només s’instal·laven les que estaven en millor estat, prop de 380. A partir del 2017, el consistori va rebaixar aquesta quantitat a 272 per «esponjar i millorar la mobilitat de la cruïlla entre el carrer de Casanova, l’Arquitecte Oms i el passeig de Pere III i, alhora, per donar resposta a la demanda de servei de terrassa de locals de restauració del sector», va argumentar. L’any passat en va posar 250 i aquest any era previst repetir aquesta xifra. De moment, aquesta tarda, n'hi havia força menys.

Subscriu-te per seguir llegint