«Puc parlar de tu a tu amb el meu cap, i això fa que vagis tranquil a casa»

Després de sis anys de grau, un per preparar el MIR i cinc de residència, ja és metge a tots els efectes. Com se sent?

Primer, alliberat. És una carrera que és contínua, però l’etapa formativa inicial és la més important perquè dictamina com se sustenta la teva forma d’actuar i pensar. Al principi un sembla perdut. Llavors prens la decisió de fer el MIR i aquí apareix el punt conflictiu. Què fer i on fer l’especialitat...

I va arribar a Manresa...

Sense saber què em trobaria o senzillament si m’agradaria l’especialitat.

Per què va optar per sortir de Canàries quan va acabar el grau de Medicina?

Perquè simplement sabia que tindria més oportunitats en l'àmbit laboral i personal. Conèixer gent, altres formes de treballar i pensar... Tenia clar que volia anar a Madrid, Catalunya o al nord, que és on vaig fer la preparació del MIR. Vaig ser un any a Oviedo.

I un cop fet MIR?

De les places que tenia, les més atractives em van semblar les catalanes. També tenia família aquí, a Tarragona. No coneixia Manresa, però vaig parlar amb amics que eren a Sant Pau i a Vall d’Hebron i em va dir que Manresa era una ciutat petita. Em coneixien i sabien que venia d’un poble petit. Em van comentar que potser estaria millor que no pas a una gran ciutat i jo crec que tenien raó.

Què li sembla Manresa?

M’agrada la perifèria, sortir al camp... Montserrat, de ruta pel Solsonès o a on sigui. Crec que la ciutat no l’he gaudit massa, encara. Potser perquè els primers anys de la residència t’exigeixen molt i quan arribes tard a casa tampoc et queden ganes de fer vida social.

No és fàcil per una ciutat com Manresa retenir talent. Acostuma a tirar cap a Barcelona...

Arran de la pandèmia i perquè s’estan jubilant molts metges hi ha moltes oportunitats. Però què passa? El que guanyes amb una superespecialització a Barcelona ho perds en temes com l’ambient laboral. Aquí sempre he sentit que han apostat per mi i pels companys. Puc parlar amb el meu cap de tu a tu, cosa que lamentablement no és habitual. Això fa que vagis a casa tranquil. Tan senzill com això.

Com li ha anat?

Vaig patir, com els de la meva generació, la pandèmia. Jo era R1, el meu primer any. Sempre anava amb algú i tot era molt afable. La pandèmia ho va trencar tot. Hi va haver moments de pensar que no estaria a l'altura, però em va ajudar, per exemple, a guanyar autonomia.

Com porta el català...

(Riu). La meva xicota és catalana i em tempta, però no he aconseguit deixar-me anar. Em fa la sensació que no transmeto confiança i crec que la persona se n’adona. Parlo català tot el que puc, però aquí a l’hospital em costa més.

Recomana fer la residència a Manresa?

Sense cap mena de dubte.

Subscriu-te per seguir llegint