França elimina Bèlgica amb un gol de rebot

Un país que té com a plat nacional els musclos amb patates fregides, per força ha d’estar habitat per gent entranyable. La selecció de futbol de Bèlgica n’és un exemple bo. Com a col·lectiu, perquè a cada campionat que ve, se la situa com una de les candidates a fer-la grossa. I en el que és individual, perquè té jugadors com Romelu Lukaku (Anvers, 1993) que es fan estimar encara que no vulguis. Entenc que la representa més bé que no pas Kevin de Bruyne (Drongen, Gant, 1991), qui n’és l’estrella indiscutida i que juga com si no entengués per què se les ha d’heure amb la colla que li ha tocat. Lukaku compendia aquesta tendència a espifiar-la. Perquè els musclos i les patates fregides només són una combinació fallida.

Tot el que té Bèlgica d’entranyable, ho té França d’arrogant. Aquest contrast també l’expressen a través de la pilota. I n’era un al·licient més de l’eliminatòria dels vuitens de final que es va endur França amb un gol de rebot al minut 85, quan la pròrroga era la conseqüència més versemblant.

Bèlgica va començar tímida i temorenca, endreçada prop del seu porter, com si jugués contra un cosí germà prepotent. I això que en el còmput global, de les 75 vegades que s’havien enfrontat, en 30 havia guanyat Bèlgica per 26 derrotes i 19 empats.

Domenico Tedesco va afegir Openda i Carrasco a Doku, amb una clara intenció de cedir la iniciativa als francesos i sortir al contracop. Però, ni Lukaku aconseguia retenir prou la pilota, anul·lat per Saliba i Upamecano, ni Onana ni De Bruyne en feien prou per dominar el mig camp. A més, amb el migcampista del City allunyat de l’àrea francesa, Bèlgica s’automutilava.

França dominava, però sense ser capaç de crear cap ocasió clara de gol. Només produïa xuts de lluny, centrades i passades amb intenció sense destinatari conegut. De fet, ja havien arribat als vuitens de final amb només dos gols a favor, un de penal contra Polònia i un altre en pròpia porta d’Àustria. I hauran accedit als quarts amb la mateixa incapacitat per fer un gol de jugada.

De les 19 rematades que van fer, només dues van anar entre els tres pals. Una de Tchuameni que Casteels va enviar a córner, i la del gol al minut 85 que, si no s’hagués posat pel mig el genoll de Vertonghen, el porter del Wolfsburg hauria aturat, probablement.

Van ser les mateixes que hi va fer anar Bèlgica, en tan sols 5 intents. Les dues al tram final, quan Tedesco va remoure l’alineació i va deixar anar De Bruyne cap endavant. Primer Lukaku al minut 71 i després De Bruyne mateix al 83 van engaltar dues bones rematades ben rebutjades per Maignan. Massa tard.