Vuit milions de preguntes, una solució necessària

En un territori com Catalunya, que acull vuit milions de persones, es plantegen diverses qüestions fonamentals sobre la nostra realitat social, econòmica i estructural. Les preguntes que ens fem són crucials per entendre si som molts o pocs, i si els nostres recursos són suficients per garantir un futur estable i equitatiu. Anem al moll de l’os de la qüestió, considerant les dades disponibles per obtenir una visió més clara de la situació actual i les possibles solucions.

La pregunta de si som molts o pocs es fonamenta en diverses variables demogràfiques i socioeconòmiques. Amb vuit milions de persones, Catalunya es troba en una situació intermèdia si la comparem amb altres regions europees. La densitat de població és elevada, amb 244 habitants per quilòmetre quadrat, una xifra que pot ser altament impactant per a la infraestructura i els serveis públics. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), aquesta densitat es compara amb la de països com Holanda i el Regne Unit, que també tenen poblacions denses però amb una gestió dels recursos molt diferent. Malgrat la gran densitat de població, la qüestió clau no és només quants som, sinó com gestionem els nostres recursos i serveis per mantenir la qualitat de vida, al mateix temps de si tenim recursos per a tots. Catalunya ha d’abordar la seva capacitat de suport amb una mirada crítica i innovadora per assegurar que el territori pugui acollir una població creixent sense comprometre la sostenibilitat.

Definir què vol dir ser molt o poc implica una discussió sobre els estàndards de qualitat de vida, els serveis disponibles i les necessitats bàsiques cobertes. En aquest sentit, la capacitat de resposta dels serveis públics (educatius, sanitaris, socials) esdevé clau. La Generalitat ha de ponderar entre l’augment de la població i la millora dels serveis. Catalunya ha de pensar en termes de sostenibilitat i equilibri per evitar col·lapses futurs. Això vol dir que no es tracta només de números, sinó de garantir que cada persona tingui accés a allò essencial per viure amb dignitat. Una part important de la solució és entendre què significa realment tenir una població gran o petita en funció de la capacitat d’adaptació de les polítiques públiques. No és només una qüestió de números, sinó de com aquestes xifres es tradueixen en polítiques efectives que millorin la vida de tots els ciutadans.

La sostenibilitat, dels nostres recursos econòmics, socials, mèdics, educatius i hídrics, és fonamental, ja que la pressió sobre els serveis públics ha augmentat considerablement. La Sindicatura de Greuges, alerta que «l’administració no està preparada per gestionar la Catalunya dels vuit milions». Les infraestructures sanitàries, per exemple, mostren signes de sobrecàrrega, amb una taxa d’ocupació hospitalària que supera el 90%, segons dades del Servei Català de la Salut. Per això cal la necessitat de reformar i incrementar la capacitat de serveis amb una visió a llarg termini. La planificació ha de ser un pilar fonamental per assegurar que Catalunya pugui continuar oferint serveis de qualitat a una població que no para de créixer. Això inclou invertir en tecnologia, infraestructures i educació per a garantir una distribució equitativa dels recursos.

Catalunya es troba en una cruïlla entre la manca de mà d’obra qualificada i un mercat laboral amb desigualtats. Hi ha una clara escassetat de professionals en sectors clau com la tecnologia, la salut i l’ensenyament, mentre que altres sectors presenten una alta taxa de desocupació. Això indica un desajust entre les necessitats del mercat laboral i la formació disponible. Aquesta situació requereix un replantejament de les polítiques d’ensenyament i de formació professional per ajustar l’oferta a la demanda del mercat laboral. Les polítiques actuals sovint no reflecteixen adequadament les necessitats reals del territori. La Catalunya dels quatre o cinc milions era una realitat, però la dels vuit milions requereix un replantejament profund. Aquesta falta de preparació es veu reflectida en la insuficiència de recursos per a sectors clau i en la manca de planificació urbana i social.

En aquest context, cal tenir en compte el concepte de «xoc de civilitzacions» de Samuel P. Huntington. Aquest terme es refereix als conflictes que poden sorgir quan diferents cultures i grups ètnics competeixen pels mateixos recursos. Si la població autòctona de Catalunya no veu el seu benestar assegurat, es podria generar un sentiment de descontentament que, combinat amb l’arribada de nous immigrants, crearà tensions socials importants. Aquesta situació de potencial conflicte subratlla la necessitat d’una gestió acurada i inclusiva dels recursos i serveis per evitar fractures socials.

Les polítiques han de ser proactives i no reactives, anticipant les necessitats futures i garantint la inclusió i la sostenibilitat. Això implica una major coordinació entre les administracions i una planificació a llarg termini que contempli tots els aspectes de la vida ciutadana.

La recerca del punt d’equilibri és essencial per garantir que els recursos siguin eficients i sostenibles. Això no es tracta només d’augmentar recursos, sinó de gestionar-los amb intel·ligència i eficiència. L’equilibri es troba en una combinació de polítiques d’inversió en infraestructures, formació i tecnologia, juntament amb una gestió eficient dels recursos naturals i humans.

Catalunya ha de ser un model de desenvolupament sostenible que combini la innovació tecnològica amb la cura del medi ambient i la inclusió social, assegurant un futur equitatiu i pròsper per a tots.