Cent anys de records de la Pirelli de Manresa

El 19 de juliol del 1924 s’inaugurava la planta manresana del fabricant italià de pneumàtics Pirelli, una factoria que fins al seu tancament el 2009 va ser un dels motors econòmics del Bages

La factoria que va ser durant vuit dècades la clau de volta de la indústria al Bages, Pirelli, és avui un centre logístic de la multinacional italiana que dona servei a la península. Les seves immenses instal·lacions, de 150.000 metres quadrats, allotgen centenars de milers de pneumàtics, dels quals tenen cura un centenar de treballadors. Ha quedat per al record el tràfec diari de centenars, milers de treballadors a la planta productiva. El seu tancament, a finals del 2009, va deixar un buit que difícilment tornarà a omplir una altra fàbrica al Bages. 

Pirelli ha estat part de la història industrial de Manresa i del seu entorn. El proper dijous, la firma celebra amb un acte intern el centenari de la seva arribada a la capital del Bages. 

Manresa va ser el primer enclavament productiu de la multinacional milanesa fora d’Itàlia en la fabricació de pneumàtics. La companyia ja havia instal·lat uns anys abans una planta de fabricació de cable a Vilanova i la Geltrú(inicialment projectada a Mataró). Quan va ser hora de sortir a fora a fabricar rodes, Manresa va ser la tria.

El lloc escollit va ser una antiga fàbrica de barrets a la Plana del Pont Nou, inaugurada el 1898, com revela encara algun vestigi en les actuals instal·lacions de Pirelli. Després d’un intèrval funcionant com a serradora, l’espai a la vora del Cardener (on s’hi havien fet partits de futbol -entre 1909 i el 1914, el Manresa FC va jugar en aquests terrenys i, més tard, el Catalonia Sports Club-, curses atlètiques i aterratges aeronàutics), va esdevenir la seu de Neumáticos Nacional, una companyia participada pel rei Alfons XIII i que es convertia en la primera fàbrica de pneumàtics a l’Estat.

Pirelli, una companyia fundada a Milà el 1872 per Giovanni Bttista Pirelli, va adquirir Nacional el 8 de març de 1924, i posava en marxa la societat Nacional Pirelli S A Fábrica Española de Neumáticos, amb 4 milions de capital social repartits en 8.000 accions, 3.820 de les quals en possessió de Neumáticos Nacional, que aportava a la societat l’edifici original de la fàbrica (on s’havien fet els barrets), maquinària i terrenys. Els 4.180 restants eren per a Pirelli. Aquell mateix març, com han recollit en aquest diari els historiadors locals Josep Camprubí i Francesc Comas, l’Ajuntament de Manresa autoritzava obres d’adequació i ampliació de la planta. El 19 de juliol d’aquell any s’inaugurava la fàbrica, en un acte que va aplegar el consell d’administració de Nacional Pirelli, el cap tècnic de la fàbrica Pirelli de Milà i un grup de concessionaris de destacades firmes automobilístiques, com Ford, Fiat, Hispano Suiza i Lancia, entre d’altres personalitats. La fàbrica començava a operar, amb 40 empleats. 

L’arribada d’una activitat tan rellevant en aquell moment despertava interès arreu. Una mostra és que el dos anys després de la seva inauguració, el 26 d’octubre de 1926, visitava les instal·lacions el rei Alfons XIII, acompanyat del president del Govern, Miguel Primo de Rivera, i del general Milans del Bosch, llavors governador civil de Barcelona.

El 1932 moria a Milà el fundador de la companyia, en memòria del qual el 22 d’octubre d’aquell any se celebrava una missa a la Seu de Manresa. El seu net va dirigir l’imperi Pirelli fins als 1993, quan va deixar el càrrec al seu exgendre, Marco Tronchetti, encara avui vinculat a la multinacional.

Les primeres ampliacions

Les instal·lacions de l’antiga factoria de barrets i pneumàtics van haver de créixer, atesa la creixent demanda del sector incipient de l’automoció. El 1934, mentre Manresa mantenia el seu estatus de ciutat del tèxtil, es feia la primera ampliació de la fàbrica amb un nou conjunt d’edificacions, que van incloure el magatzem de matèries primeres i l’àrea de semielaborats, construccions amb teulada en forma de dent de serra, molt habitual en l’arquitectura industrial de l’època, i que, actualment, es mantenen catalogats, al costat d’altres parts del recinte, com a patrimoni industrial. Una dècada després d’obrir, la plantilla ja era de 400 persones.

Durant la guerra civil, la producció a la planta manresana es va mantenir i, per prevenir un possible atac de l’aviació franquista, es va excavar el 1938 un refugi antiaeri. Després de la guerra, la represa econòmica no es faria palesa fins uns quants anys més tard. En la dècada dels cinquanta va arribar la segona gran ampliació de la factoria, amb la construcció de dues noves naus paral·leles a les de 1934. La plantilla arribava ja a les 700 persones. 

Durant els mateixos cinquanta, es van fer successives ampliacions: les noves oficines (1957) i la nau per als mescladors Banbury (1958-59), de 75 metres de longitud, 20 d’ample i 22 d’altura. La fàbrica ja estava a punt per dotar les classes populars de pneumàtics per als vehicles de consum, com els primers sortits de la fàbrica de Seat a Martorell, convertida en un dels principals clients de la Pirelli de Manresa. El 1960, el procés expansiu reclamava una nova ampliació de la planta, amb un nou bloc de naus per a la producció dels teixits tèxtils de la carcassa, «element essencial», recorda la companyia dels nou Cinturato, que es començarien a produir a la capital del Bages el 1963. Dos anys més tard s’hi fabricava el primer pneumàtic radial de camió, i el 1968, el primer amb cintura metàl·lica. Aquell mateix 1968, arribava una nova ampliació de les instal·lacions, de fet l’última gran expansió de la fàbrica, que va consistir en la construcció de la planta II i d’una nova nau de 25.000 metres quadrats dotada de nova maquinària tecnològica. Els anys 70, la fàbrica de Manresa arribava al seu màxim de personal, amb 2.254 treballadors el 1970, una època en què a la planta manresana ja es fabricaven tota mena de pneumàtics, fins i tot d’avió.

A començaments d’aquest segle, la fàbrica ja presentava mancances evidents, que reclamaven una inversió que Milà no acabava d’autoritzar. Amb tot, l’activitat continuava sent molt elevada, i l’automatització havia permès superar la producció de 18.000 pneumàtics diaris, un total de 5.800.000 unitats el 2002. L’empresa apunta que si es posessin en fila els pneumàtics fabricats entre els anys 2000 i 2009, 50.445.792 en total, es podria donar la volta al món.

El tancament

Però la història de la Pirelli productiva no va tenir un final a l’alçada de la seva enorme contribució al desenvolupament econòmic i industrial de Manresa. El 2007, la companyia planejava una substitució de les instal·lacions, que ja havien quedat obsoletes, i construir una nova planta, que garantiria la producció a Manresa durant dècades. Això suposava una important retallada de la plantilla, que llavors era de 1.100 persones. Uns terrenys propers a la presó de Lledoners semblaven els idonis per construir-hi la nova factoria. I hi havia una proposta de l’Ajuntament de Manresa per requalificar com a zona residencial les seves actuals instal·lacions. Una operació que reportaria a la multinacional fins a 140 milions d’euros amb els quals es podria assumir la nova fàbrica. Aquell any hi havia expectació, i la possibilitat de garantir la continuïtat de Pirelli a Manresa semblava tangible.

Amb tot, els vents van canviar de rumb, i d’un projecte de futur es va passar a un cessament de l’activitat productiva que va suposar un trauma per a la seva plantilla i per a la ciutat, que perdia un dels seus estendards, com poc temps després passaria amb un altre dels emblemes de la Manresa del passat: la desaparició de Caixa Manresa.

El 18 de desembre del 2009, la multinacional italiana cessava les seves activitats productives a la fàbrica que havia esdevingut la referència industrial de Manresa. Aquell era el punt final a un any i mig convuls, en què la plantilla va passar de la il·lusió a la frustració. El punt final a la llarga història es convertia en un capítol vergonyós, quan la multinacional va comunicar els primers acomiadaments bloquejant l’entrada de la fàbrica amb agents de seguretat. Una actitud que va generar una onada d’indignació política a la ciutat. 

Unes setmanes després, però, la fàbrica tornava a l’activitat, ja no en el seu vessant productiu, sinó com a centre logístic de la multinacional per a la península, una tasca per a la qual es va quedar un centenar dels seus treballadors, l’últim vestigi de 85 anys de treball. n

El cap d’operacions de Pirelli a Manresa, Josep Maria Masó

La nova vida de l’espai manresà de Pirelli

Des del 2010, l’antiga planta productiva de Pirelli acull el hub logístic de la companyia per als mercats espanyol, portuguès i francès. Les instal·lacions guarden fins a 300.000 pneumàtics (dos terços de turismes; la resta, de moto), que hi arriben procedents d’ Itàlia, Anglaterra, Turquia, Rumania i Alemanya. També de Xina i Mèxic, explica el cap d’operacions de la planta, el manresà Josep Maria Masó.

A les instal·lacions de Pirelli treballen avui un centenar de persones (més una vintena d’externes), que també donen servei a empreses que utilitzen l’espai com a centre logístic, una activitat que va començar-hi el 2013. Dels 100.000 metres construïts, la meitat els utilitza avui Pirelli, i la resta, empreses externes. 

A més, s’hi han traslladat serveis des de Barcelona: el call center i part dels departaments d’administració i Recursos Humans, entre d’altres. A més, hi ha en funcionament un centre d’experimentació, «dels més importants del grup», recalca Masó. Cal aprofitar les instal·lacions enormes de Manresa, les més grans del grup al món. També s’han llogat espais per a empreses vinculades al tractament de pneumàtics. I ha estat plató de rodatges de sèries i anuncis, com «Un hombre de acción» o «Hache». «Vam tenir la capacitat de transformar una desgràcia en una oportunitat», diu Masó. «Passar de la producció als serveis que oferim ara requeria un canvi de mentalitat. I ho hem fet, i n’estem orgullosos», conclou.

Magatzem de pneumàtics avui dia