El ‘tocaor’ Pérez Andújar i la ‘cantaora’ Pérez Vernetti

L’escriptor Javier Pérez Andújar i la dibuixant Laura Pérez Vernetti es van conèixer en una presentació de la novel·la El enfermero de Lenin, de Valentín Roma, amic comú, i van estrènyer llaços a la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires del 2019, que va tenir Barcelona com a ciutat convidada. A la capital argentina van anar junts a la pizzeria El Cuartito, a la llibreria El Ateneo, ubicada en el que va ser el teatre Grand Splendid, a la llibreria Kier, que va suposar un petit desengany per a l’autor de Todo lo que se llevó el diablo per molt que sigui de referència en el món de les publicacions esotèriques en castellà. "També aquí l’autoajuda s’està menjant el pensament màgic", diu Pérez Andújar. Més sobre pensament màgic més endavant. A Buenos Aires, a la fi, es van fer amics.

Cinc mesos després dels dies de Buenos Aires, l’escriptor li va passar un guió a la guanyadora del Gran Premi del Saló del Còmic el 2018. Després de tres anys de treball col·laboratiu arriba ara El designio (Autsaider Cómics), un àlbum que expressa amb força els dos Pérez. No és tan habitual una obra d’autor per partida doble.

"El seu guió era totalment personal –assenyala ella–, no s’assemblava en res als que he dibuixat d’Antonio Altarriba o Felipe Hernández Cava. No m’indicava què havia de dibuixar. Donava llibertat total perquè dibuixés el que em donés la gana i després ell revisava la pàgina. M’ho vaig passar pipa".

"Ull, revisava el text –precisa ell–. En el treball gràfic no m’hi ficava. Acabo d’arribar i no em posaré a donar ordres a una persona amb el reconeixement de la Laura. Era molt conscient que havia d’escriure perquè ella dibuixés. Com el guitarrista flamenc toca perquè el cantaor es llueixi. Fins i tot els personatges els va decidir gràficament ella. La Pat és manca és un exemple de les indicacions que jo donava. Després, sí que volia que els textos fluïssin, que fossin ràpids, que fossin graciosos i que expliquessin la història. Em vaig concentrar en el fet que les bafarades aguantessin el que es veu".

Alquímia amb truc

Aquesta alquímia que va deixar a tots dos contents té truc. Pérez Andújar coneix bé l’obra de Pérez Vernetti des dels seus inicis en El Víbora dels anys 80 i sap que és una dibuixant amb nombrosos registres. El designio té una muntanya russa gràfica que s’apropia de l’expressionisme i de l’escola Bruguera, de l’underground més brut i dels còdexs medievals. Podríem seguir. En aquest aspecte sí que l’escriptor donava instruccions. "Fetes a la meva mesura", aclareix Pérez Vernetti.

En el present, el passat, les cartes del tarot i fins i tot els dominis de la mort intenten mossèn Elías, Pat i El Largo reconstruir Maravillas, estimada per tots tres, heroïnòmana, morta i el nom de la qual procedeix per descomptat de la pel·lícula homònima de Manuel Gutiérrez Aragón. "Maravillas és un estigma de joventut –diu Pérez Andújar–. Em tenia marcat i havia de sortir per algun costat. Una frase de la pel·lícula, vivim com somiem, sols, impregna tot l’àlbum".

El que veu mossèn Elías

Mossèn Elías veu el que d’altres no veuen. Per exemple, en la seqüència de la penya flamenca, hilarant clímax, el també exorcista veu vampirs, de manera que la penya flamenca Blanco Estoque es converteix als seus ulls en la penya flamenca Bram Stoker.

Arriba el moment del pensament màgic. "M’agrada el pensament màgic –informa el guionista–, però no com a pensament, jo soc molt racional, sinó com a exploració, com a suggeriment, com a inspiració. M’interessa el misticisme com una forma de rebel·lia. M’ha influït moltíssim Charles Fort. La seva obra El libro de los condenados és un qüestionament absolut de la realitat i va establir les bases del més enllà modern. Tot és simbòlic a El designio, és misticisme pur. No hi ha per què dir-ho, però és allà. La Pat és manca per una qüestió de vasos comunicants, perquè la millor amiga és jonqui i el braç d’una és en el no-braç de l’altra".

La via secreta

Desenes de referències culturals solquen amb naturalitat El designio. L’arc de les picades d’ullet va de l’escriptor de ciència-ficció Poul Anderson a Don Gato i del que està amagat al que és evident. "No s’exclou cap lector –considera la il·lustradora de Les mil i una nits–. No és obligatori conèixer-ne les claus per disfrutar amb El designio".

"Jo no reconec els arbres, però m’encanta anar al camp –afegeix el pregoner de la Mercè del 2016–. És el mateix. Les claus són la via secreta, no tens per què caminar-la".

Un torpede

"La novel·la gràfica és com el futbol sala –diu de sobte un taxista a El designio–. No sé si m’entén". No del tot. "És un torpede –desxifra Pérez Andújar– No saps bé cap a on va dirigit, però saps que és un torpede, ¿no? En el fons vol dir que és un subterfugi, o un amagatall. Dir novel·la gràfica al còmic... El còmic és molt més que la novel·la gràfica. Al principi va ser un recurs, però ràpidament es va convertir en una mena de presumptuositat".

Pérez Vernetti hi està bastant d’acord ("és classista i amb aires d’alta cultura", opina sobre l’etiqueta), però hi veu un avantatge: "Ara es poden fer àlbums de més de 48 pàgines".

Tot indica que hi haurà més àlbums de Pérez Vernetti i Pérez Andújar.