Crítica de 'Kill Boy': Un ‘gore’ d’estar per casa

No sé gaire bé què pinta Sam Raimi com a productor d’aquesta pel·lícula d’acció que, cert, estudia alguns elements que són afins al director de Possessió infernal, però ho fa amb una desmesura i un sentit de l’humor que poca gràcia té. El jove musculós que encarna Bill Skardgard, a qui de petit van assassinar la seva família, és sordmut. Perquè l’espectador sàpiga els seus pensaments, als responsables del film se’ls ha acudit que s’expressi mitjançant una veu en off de videojoc, permanent i molesta. Com que a més no ha superat el trauma infantil, la seva germana petita morta se li apareix també de manera constant.

En diverses seqüències d’acció, que n’hi ha a preu fet, la música utilitzada és festiva. Aquest contrast tampoc funciona davant l’excés de tirotejos, cops d’arts marcials i plans gore. Les coses no sempre surten bé per acumulació, sobretot quan a sota d’aquesta superfície d’hemoglobina en primer pla i muntatge sincopat no hi ha res a rascar, perquè els dubtes i misèries de l’heroi són d’acudit, així com la pèrfida família que té atemorida tota la població o el xaman que instrueix el protagonista. Queda un bon detall: com utilitzar un ratllador de formatge com a arma de combat.