Sobreviure a l’adolescència

A Del revés, Pixar partia d’una premissa tan arriscada com enginyosa: convertir les emocions d’una nena en personatges de ple dret per explicar les seves complexitats sense renunciar a un relat que, en el fons, era molt propi de l’empresa d’animació. El resultat no era del tot satisfactori, perquè en alguns aspectes incorria en uns quants clixés sobre la família i els conflictes inherents a la infantesa, però aconseguia crear un univers divertit i, sobretot, transversal, ja que podia agradar per igual a grans i petits. Fa temps que Pixar fa seqüeles dels seus grans èxits, no sempre amb la qualitat esperada, i si justament hi havia una pel·lícula de la que costava imaginar una continuació, precisament era aquesta. I no només s’han atrevit a fer-la, sinó que funciona a un bon nivell i s’està convertint en un gran èxit de taquilla en el moment que la indústria més ho necessitava. Dirigida per Kelsey Mann, Del revés 2 té entre els seus grans al·licients que corregeix algunes de les derives moralistes de la seva predecessora, sap introduir nous personatges sense desdibuixar els que ja coneixíem i troba un prodigiós equilibri (una de les grans especialitats de la casa, especialment durant els inicis) entre comèdia, drama i aventura.

Del revés 2 ens presenta una Riley en plena adolescència, havent d’afrontar una successió de canvis cada cop més desafiants i entrant en conflicte amb coses que fins ara semblaven inamovibles, com la seva família. A dins seu, les emocions que s’han estat ocupant de les seves transformacions s’adonen ben aviat que aquesta nova etapa és una esmena a la totalitat a tot el que sabien de la noia. I és que resulta que amb l’adolescència apareix una nova i imprevisible emoció, l’ansietat, i a més ve acompanyada d’unes variants que obligarà l’equip a replantejar els seus objectius. Si bé es perd l’efecte sorpresa i en algun passatge no s’estalvia solucions dramàtiques que busquen estovar-nos, aquesta seqüela encerta en el to i sap reflexionar amb gràcia sobre aquelles coses de nosaltres mateixos que acaben definint l’adult que serem.

De nou, tècnicament és inapel·lable, amb idees de guió brillants i una narrativa visual molt treballada, i també hi destaca un excel·lent planter de veus a la versió original que inclou Maya Hawke, Amy Poehler, Tony Hale, Diane Lane, Phyllis Smith, Paul Walter Hauser, Kensington Tallman, Lewis Black, Frank Oz, Flea i l’actriu francesa Adèle Exarchopoulos. La banda sonora original està firmada per la compositora Andrea Datzman, que agafa el relleu al seu mentor Michael Giacchino.