Lolita se submergeix en l’univers de Lorca

Lolita Flores suma mig any d’èxit amb Poncia, una reinterpretació del món que Federico García Lorca va plasmar a La casa de Bernarda Alba on l’actriu encarna la veterana criada d’aquella llar on transcorre la tragèdia de dones privades de llibertat, obligades a complir un rigorós dol de vuit anys sense sortir de casa. Poncia és la criada que ho veu tot, un personatge a qui Luis Luque, dramaturg i director d’aquesta obra, dona veu utilitzant en part les intervencions del personatge en la peça lorquiana. Li serveixen per aprofundir i mirar des d’un altre angle el suïcidi d’Adela, la més jove i guapa de les germanes davant la intransigència de Bernarda, que converteix la seva llar en un convent després d’enviduar.

L’obra, a la cartellera al Teatre Goya fins a final de mes, comença on acaba La casa de Bernarda Alba després del suïcidi d’Adela. A partir d’aquest impactant i trist succés, Poncia revisa tot el que ha passat. "És un monòleg meravellós que parla de llibertat i de justícia", sentencia Lolita, feliç de tornar a Barcelona. Guarda bons records del Goya, on Margarita Xirgu va estrenar diverses obres de Lorca, com ara Mariana Pineda (1927), amb decorats de Salvador Dalí.

Lolita es va endinsar en aquest projecte en part perquè Lola Flores va estar a punt d’interpretar el rol de Poncia en un muntatge de La casa de Bernarda Alba que li va proposar Miguel Narros. La seva filla gran està triomfant ara amb aquest personatge en una obra on, de nou, està sola en escena, com ja va passar amb 'La plaça del Diamant', en una aplaudida versió dirigida per Joan Ollé.

"L’Espanya d’avui ja no és l’Espanya de Lorca", ressalta Lolita. No es pot comparar el personatge de Natàlia, la Colometa de Mercè Rodoreda, amb la Poncia lorquiana. "Són dos tipus de dona diferents. Poncia callava menys", indica l’actriu, eternament agraïda a aquell primer monòleg de la seva carrera "que va marcar un abans i un després". Per a ella està clar que "no es pot tancar quatre noies joves entre quatre parets durant vuit anys per maltractar-les psicològicament".

Parlar amb els fills

El món ha canviat però "interpretar Poncia és reivindicar un munt de coses: les meves àvies i besàvies, gent que he conegut, amics dels meus pares que han viscut en un silenci absolut". Si alguna cosa està clara per a Lolita és que l’educació emocional és bàsica perquè, per difícil que de vegades pugui resultar, "als fills cal parlar-los, donar-los amor i raonar amb ells".

Poncia parla no només de justícia, sinó també de culpa. L’estructura de l’obra es divideix en tres parts. En la primera, la protagonista aboca el seu dolor pels fets esdevinguts. En la segona, entaula una conversa amb Bernarda. En l’última, Poncia, un personatge de 60 anys, sis menys que Lolita, rememora la seva vida, els seus records. Tot i que es transforma en Poncia cada nit, quan cau el teló i s’apaguen els llums, Lolita torna a ser ella. "No m’emporto el personatge amb mi, mai ho he fet. A Poncia la deixo a l’escenari quan acaba la funció".