Grup de teatre de l’ACR de Fals: «Hem volgut mantenir la cruesa amb què Guimerà va escriure ‘Maria Rosa’»

Maria Rosa i Terra Baixa. Són les dues obres d’Àngel Guimerà (1845-1924) que el grup de teatre de l’ACR de Fals ha portat, al llarg dels seus gairebé setanta anys de vida, als escenaris. De Maria Rosa fa 35 anys i de Terra Baixa, 50. I Maria Rosa, una de les peces teatrals més celebrades del dramaturg català, ha estat l’obra escollida per la veterana i prestigiosa entitat de teatre amateur bagenca -nascuda el 1957- per commemorar el centenari de la mort de l’autor de Mar i cel. El passat març es presentava a Manresa una programació en homenatge a Guimerà confegida per una quinzena d’entitats locals i comarcals. Com l’ACR de Fals.

Trenta-cinc anys després de la representació de Maria Rosa, explica el director del grup teatral, Francesc Parcerisas, aquest drama rural que compleix 130 anys no ha perdut «vigència». Pels personatges i pel «significat» de l’obra, el grup bagenc va triar aquesta història d’amor, odi i venjança que han anat «cuinant a foc lent». No hi ha cap actor que repeteixi de fa tres dècades però n’hi ha tres (Pere Sellarés, Santi Cervera i Albert Herrada) que participen en els tres muntatges que el grup té en cartell avui dia: 12 sense pietat -que ja porta 22 funcions en un any i sumarà una quinzena més a la tardor-, Mentider -una desena- i Maria Rosa, que s’estrenarà aquest cap de setmana al Casal de Fals amb dues funcions, dissabte (21 h) i diumenge (19 h).

El triangle format per la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal s’inspira en una història real que va passar a Solivella, a la Conca de Barberà, a mitjans del segle XIX durant la construcció de la carretera que travessa la vila. La Maria Rosa es casarà amb l’Andreu, que serà acusat falsament de la mort del capatàs i morirà. El Marçal, el culpable, es casarà amb la Maria Rosa que,acabarà coneixent la veritat. Parcerisas explica que la intenció d’aquesta nova posada en escena ha estat «mantenir el dramatisme de Guimerà, la mateixa cruesa sense pràcticament cap retoc en el text, no hi cap frase sobrera» per tal de «conservar la força per viure les emocions tal i com les va escriure i descriure Guimerà». Són gairebé dues hores seguides d’un muntatge amb una protagonista que viu amb contradiccions una «passió que ha de mesurar» per «acabar» el que ha començat. Sentiments «universals» com l’enveja, la rancúnia, el poder, amb uns personatges perfectament traslladables des de 1894 a l’actualitat. I amb un elenc de personatges («l’astut Gepa o l’empoderada Tomasa») que participen d’un muntatge «coral», apunta Parcerisas: «No hi ha secundaris per omplir; el que més hem treballat és la creació d’un grup actoral perquè el retrat de cada personatge, la seva posada en escena, les mirades, les pauses... ajudin a què el públic ‘entri’ a l’escenari. Hem buscat que sigui Guimerà qui parli a través dels personatges».

Per a Parcerisas no és estrany que es consideri Guimerà «el Shakespeare català» per la «vigència» d’unes obres «amb una sensibilitat especial quant als personatges». I han estat, sovint, els grups amateurs, sobretot després de la guerra, els qui han mantingut la «popularitat» d’un autor que, assegura, «s’ho mereix».