Bruce Springsteen, nou prodigi i amb sorpreses

El cantant de Nova Jersey va reconquerir Montjuïc amb una altra demostració de poder en un repertori que va oferir diversos canvis de guió respecte al concert de dijous a l’incloure ‘Racing in the street’ i ‘Spirit in the night’, així com peces dels àlbums ‘Nebraska’ i ‘Born in the USA’.

Bruce Springsteen ahir, en el seu segon concert a l’Estadi Olímpic.

Bruce Springsteen ahir, en el seu segon concert a l’Estadi Olímpic. / Ferran Sendra

Jordi Bianciotto

Els segons concerts de Bruce Springsteen en una ciutat solen ser propicis a les sorpreses i girs de guió, una tradició que va quedar una mica laminada a la gira del 2023 i que ha tornat a cobrar força aquest any, en què veiem l’home més solt i disposat a la improvisació. Amb l’ai al cor van atendre els fans més erudits a aquest segon concert llestos per al sobresalt, que no va trigar a arribar: aquest Darlington county amb introducció de guitarres stonianes i pujada de metalls que va entrar en joc a la quarta plaça del setlist (després d’obrir amb My love will not let you down i enllaçar amb Lonesome day i Ghosts, peces ja presents dijous).

Però no ens posem perepunyetes, perquè estant tan a l’aguait de la sorpresa i la raresa (habitual en el fandom) ens podem desviar de l’essencial, que Bruce Springsteen la va tornar a armar ahir a la nit a l’Estadi Olímpic a la seva prestidigitadora manera, dominant l’escena amb la veu al seu lloc (raspant una mica a vegades) i una devastadora E Street Band, i arribant tant als connaisseurs com al públic pendent dels èxits. No és tan fàcil. L’àlbum Born in the USA, que compleix 40 anys, va tornar a pesar i va esmunyir noves cartes respecte a dijous: també un Working on the highway al galop, amb Springsteen a la guitarra acústica i un inquilí inesperat a la bateria, "el fill del Max" com el va presentar en català. És a dir, Jay Weinberg, que va propulsar un turbo-rockabilly donant-ho tot amb furor a les baquetes (la criatura ve del heavy metal extrem; toca amb Suicidal Tendencies).

L’estela de ‘Nebraska’

Més novetats: celebrada incursió a Nebraska (1982) amb dos temes, un solemne Atlantic city, a tota banda, amb la seva història entorn del crim organitzat a la ciutat del joc, i aquest carregament d’esperança anomenat Reason to believe, igualment redoblat, el cap a la guitarra i crescendo de metalls. Inesperada va ser també Spirit in the night, amb l’eco dels vellíssims temps, del primer àlbum (1973), estirant el ritu soul.

I, paraules ben importants, la monumental Racing in the street, amb tota la seva minuciosa dinàmica sustentada pel piano de Roy Bittan (i l’òrgan de Charles Giordano, replicant les parts del desaparegut Danny Federici). Entre aquestes, puntuals aparicions de The promised land, la sempre somrient Waitin on a sunny day (rematada a la primera fila per una nena el nivell d’anglès de la qual ens va fer quedar la mar de bé) i un The river d’aires sacres, udolat en la seva part final.

La fugacitat de la vida flota en el subtext d’aquesta gira i no hi va poder faltar Last man standing, amb la seva introducció en què Springsteen comparteix la seva barreja de perplexitat i inquietud al veure’s com a únic supervivent del seu grup de joventut The Castiles. Van tornar a senyorejar Backstreets i Because the night, el tam-tam a l’estil Bo Diddley d’un inflamat She’s the one i els tòtems Badlands i Thunder road, tancant un set central una mica més curt que dijous (dos temes menys).

Els llums de l’estadi

Quedaven els bisos, que Springsteen va destapar amb Born in the USA, un tema habitual en els concerts a Europa i no tant en els dels EUA (moments per a la reflexió). Tro de cançó que va marcar el camí dels clàssics pendents, inclosos Born to run, amb aquell moment en què s’encenen els llums de l’estadi i l’espectacle és allà, veient-nos tots les cares, i el tribut a Clarence Clemons, The Big Man (i a Danny Federici, tots dos a les pantalles) de Tenth avenue freeze-out. Bruce i l’E Street Band, desafiant la vida i la mort. ¿Per última vegada a Barcelona, es diu per allà? Vinga va, que fa dues dècades que ho diu i ens mengem després les paraules.

Subscriu-te per seguir llegint