Un llibre traça l’itinerari de l’art català de la prehistòria al segle XX

L’esplendor gòtica de la basílica de la Seu de Manresa, el valor arqueològic del jaciment de l’Abric Romaní de Capellades, la pintura del solsoní Francesc Ribalta i els retaules del manresà Josep Sunyer en l’època del Barroc i la bellesa imponent de la col·legiata romànica de Sant Vicenç de Cardona són alguns dels casos que referencia la historiadora Cristina Méndez a l’obra El petit llibre de la història de l’art a Catalunya. Des de la Venus neolítica de Gavà fins a l’obra de Miquel Barceló, passant per l’arquitectura romana de Tàrraco, el pantocràtor de Sant Climent de Taüll, el geni de Bernat Martorell i els quadres de Fortuny, Rusiñol, Casas, Picasso, Dalí i Tàpies, el centenar i mig de pàgines d’aquest volum que publica Amat Editorial fan un recorregut per milers d’anys d’història de l’art fet a Catalunya retrocedint fins molt abans que existís Catalunya. I amb un grapat de codis QR per posar cara a les peces que es comenten i es contextualitzen.

Podem parlar d’art en la prehistòria? Méndez té clar que sí perquè és art «l’expressió realitzada per la mà de l’home buscant la bellesa o per fer-se una casa». Per això, el llibre parla de pintura rupestre com el conjunt que es va descobrir a la Roca dels Moros, a Cògul (les Garrigues). «Sempre, d’alguna manera o altra, tot ha deixat la seva essència», assegura l’autora, que ha teixit el fil conductor a partir de les arts plàstiques, l’arquitectura i l’urbanisme. «El pla Cerdà per a l’Eixample de Barcelona va ser una bona idea, però els romans ja van fer el mateix si observem el traçat de l’antiga Barcino», afegeix Méndez, constatant que l’art és acumulatiu i el present es construeix amb tot allò que ens deixa com a herència el passat.

Un art nacional

En l’itinerari que proposa l’autora, docent en un institut de Santa Coloma de Gramenet, hi ha episodis prou rellevants com el període romànic, al que sovint s’etiqueta com l’art nacional català. «El romànic d’aquí és diferent del de la resta de la península perquè la influència de l’art bizantí i italià fa que sigui especial», apunta Méndez: «la pintura romànica catalana, com la del Pantocràtor de Taüll és diferent de la pintura romànica de la resta de la península». Arguments per singularitzar un període que ha deixat una poderosa empremta al territori.

Abans del romànic i després del període romà, que tan bé podem conèixer en indrets com el jaciment d’Empúries, van emergir meravelles arquitectòniques de l’etapa paleocristiana com el conjunt episcopal de la Seu d’Ègara, a Terrassa. A l’entorn de l’any 450, el bisbe Nundinari de Barcelona va segregar la diòcesi i en va establir una de nova a Ègara. El conjunt episcopal està format per la catedral de Santa Maria, amb el baptisteri, l’edifici funerari de Sant Miquel i la parròquia de Sant Pere, un complex eclesial obert a la visita pública que val molt la pena de conèixer.

El Barroc mereix més sort

La controvèrsia sovint ha acompanyat la descripció de l’etapa barroca a Catalunya, considerat un període de decadència política i social i magre en resultats artístics. Uns tòpics que iniciatives com el Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa, ajuden a desmentir. «Crec que és una etapa que passa desapercebuda, no ha estat tan magnificada com el romànic i el modernisme, però no crec que sigui un període de decadència, és un estil diferent, amb les seves característiques», opina Méndez: «per sort, avui en dia es fa molta difusió cultural i tenim el barroc més a l’abast per conèixer-lo millor».

En aquest sentit, a més de la visita obligada del nou equipament inaugurat fa un parell de mesos a la capital del Bages, per gaudir del barroc, tal com recomana l’autora, es pot anar a contemplar el Palau de la Virreina, a la Rambla barcelonina, el Parc de la Ciutadella, també a la capital catalana, o els retaules de Josep Tramulles a Santa Creus i de Pau Costa i Josep Sunyer, a Arenys de Mar.

El recorregut que traça el llibre arriba fins al segle XX amb noms com Gaudí, Picasso, Tàpies, Subirachs i Barceló. «Tenim molta informació, però he volgut que el llibre fos equilibrat», explica l’autora, qui alhora fa una crida a entendre que en l’art del XIX i el XX «els moviments se solapen». Com és el cas d’una figura inclassificable com Picasso: «és coneguda la seva part cubista, però també va realitzar moltes altres expressions artístiques». I, en aquest sentit, i en un to divertit, la historiadora explica que quan els seus alumnes veuen obres del geni malagueny d’estil figuratiu exclamen «si també pintava normal!».

Les pàgines dedicades al segle XX són curulles de noms propis i moviments. Podem destacar el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que va néixer per donar un enfoc més funcional a l’arquitectura, autors entre altres de la Casa Bloc de Barcelona.

Per a futurs projectes editorials queda l’art del segle XXI i manifestacions creatives com les arts digitals. En el seu paper de docent d’història i història de l’art, Méndez gaudeix quan surt de l’aula amb els estudiants per ensenyar-los les obres in situ. «No oblidaré mai la cara d’un alumne el dia que va veure Las Meninas al Prado», assegura. Sense haver d’anar fins a Madrid, El petit llibre de la història de l’art a Catalunya ens convida a desplaçar-nos per veure jaciments, edificis, esglésies i museus arreu de les comarques del país.