Joan Maria Pou i Ricard Torquemada: "Internament, el club és un desgavell"

Joan Maria Pou (narrador del Barça a RAC1) i Ricard Torquemada (director de la transmissió de Catalunya Ràdio) van combatre els tòpics futbolístics en una potent conversa conjunta que van mantenir divendres a la sala de plens de l’Ajuntament de Berga. Són competència però també molt col·legues. La llibertat de no ser ni en antena ni en directe va permetre als oients-assistents escoltar-los parlant clar del Barça.

Amb complicitat i complementant-se, la inèdita trobada (només n’havien fet una altra en petit comitè a un restaurant barceloní) va permetre escoltar els seus records (amb àudios de gols històrics inclosos) i donar alguna primícia al públic assistent a l’acte, moderat per periodista berguedà Marc Canturri.

Parlar per milers d’oients impressiona, però també els condiciona. Fer-ho a una sala noble com la d’un plenari municipal va fer que Torquemada i Pou, Pou i Torquemada expliquessin anècdotes desconegudes i informacions de titular gran a la premsa esportiva.

Amb la introducció «ara que ningú ens escolta» van admetre estar disposats a treballar junts algun dia després de 24 anys a emissores competidores. El que seria un terratrèmol radiofònic va semblar provocar-los una brillantor d’ulls. I a partir d’aquí, una dada rere l’altre molt allunyades dels tòpics del «futbol és així» d’altres cronistes de ràdio o de paper.

El canvi d’entrenador va ser un dels punts centrals. «El primer que esperem de Hansi Flick és que digui clarament quin futbol voldrà oferir», marcant la tendència a escoltar en les seves transmissions a partir del mes d’agost. Tots dos el veuen com un pedaç o una solució temporal. El silenci de l’audiència va ser total, com el de després de tornar a escoltar el gol de Tamudo i una Lliga perduda. L’última temporada del Barça ha estat la més dura de totes les que ha analitzat Ricard Torquemada. Amb to melancòlic es va solidaritzar amb la tortura patida per Xavi Hernández: «Ha estat un home superat, incapaç de comunicar bé o de controlar les seves emocions». I va reconèixer: «ha estat agònic i angoixant per a tots».

El recolliment d’una sala formal va estremir-se quan vam assistir a un sacrilegi suprem: «Messi havia de marxar. Ja havia donat tot el que podia oferir a l’equip. A més a més, la seva forma de ser condicionava als jugadors del seu voltant. Pregunteu a Bojan o Villa. Només va acceptar a Suárez». Veure als savis executar al rei sempre és dur. En una xerrada d’un excompany seu amb periodistes els va explicar un lament íntim de l’argentí al vestidor: «Tengo un caràcter de mierda».

Joan Maria Pou va dir: «No canvio un cabàs de Lligues i Champions si això implica perdre la propietat dels socis», com a prèvia a parlar de l’elefant sempre present a qualsevol habitació. En aquesta la bèstia silent era Joan Laporta. Unanimitat dual: «És el millor president del Barça de la història, però la segona etapa és un desastre. Internament, el club és un desgavell».

Els que ofereixen unes ràdios esportives dinàmiques, modernes i plenes de matisos va fer sobrevolar per allà el vell lema «anti-nuñista»: «Aquest any tampoc».