Jana Peters, biòloga: «L’Anoia és una comarca molt rica en plantes silvestres»

Eixarcolar és arrencar les males herbes dels conreus... La Jana Peters ho fa, i de fet, s’hi dedica, i les usa per menjar, o com a remei. Fa uns anys es va enrolar al Col·lectiu Eixarcolant, que, entre altres aspectes, dedica els seus esforços a construir un model agroalimentari més sostenible. Quedem justament quan els pagesos es revolten: «Hem de començar a canviar com funciona el model, però això serà impossible mentre hi hagi maduixes tot l’any i les cebes que vinguin de l’Àfrica siguin més barates que les que venen d’aquí i puguin estar fetes amb tots els pesticides del món, sense els controls que aquí ens demanen», etziba només arrencar. El seu discurs és contundent, i apassionat.

Eixarcolar és un verb en desús, convenim. Això no obstant, «encara et trobes alguna persona gran que el sap fer servir». A l’Anoia el Col·lectiu Eixarcolant l’ha recuperat i l’està posant de moda. El declinem una estona. La Jana eixarcola des de fa cinc anys. «Tot va començar abans, als voltants del 2016, jo encara no hi era, llavors neix la primera jornada de les plantes oblidades», recorda. «Eren un grup d’amics que recollint dades per la tesi doctoral del Marc [Talavera], van decidir organitzar uns tastos, i van acabar fent una xerrada...» i d’aquí, de mica en mica, fins ara, que tenen més d’una vintena de treballadors, entre ells la Jana. Quina és la teva feina? «Vols la versió d’un minut o tens temps?» Tinc temps. M’explica que s’incorpora l’any 2019, després de la quarta jornada, li ofereixen entrar quan el projecte comença a créixer i acaben muntant una cooperativa. Ella agafa la responsabilitat de la dinamització i la recerca.

Les plantes oblidades sona a novel·la de Ruiz Zafón... «N’hi diem oblidades perquè no les estem descobrint de nou, fa una o dues generacions eren coneixements del dia a dia, però les hem anat oblidant, i per això necessitem recuperar-les; aquestes plantes són una eina per fer un sector agroalimentari més sostenible», defensa. «Les plantes silvestres no es perdran com a tals, perquè com diu el seu nom són silvestres i creixen sense la nostra intervenció, per tant, elles anirien fent, però sí que es perden tots els seus coneixements associats; aleshores, el que s’ha de recuperar és el coneixement tradicional sobre com usar-les», explica. Amb aquesta idea han treballat i treballen en diferents indrets de Catalunya, però ens centrem a l’Anoia. «L’Anoia és una comarca molt rica en plantes silvestres». «En un escocell d’arbre d’Igualada pots trobar plantes silvestres comestibles». I posa exemples de plantes que podem trobar a l’Anoia: «Ara, a l’hivern, és època de borraines, és una planta de fulla grossa, que rasca molt, fins i tot pot punxar, però un cop la cous o tritures ja està; pots fer bunyols de borraina, o, com si fos un espinac, pots fer truita». Més: «Les malves és una planta força coneguda, per allò de ‘criar malves’, el que no és tan conegut és que és comestible, ho hem après de gent del Marroc i d’altres països».

Alguna silvestre preferida? Esbufega. «Depèn del que vulguis fer... Una que triomfa molt és l’ortiga, una planta que coneixem perquè és urticària, però si la tritures i la cous deixa de ser-ho, la truita d’ortigues és molt bona, la crema també... Una altra seria el blet blanc, que és com un espinac d’estiu, agrada bastant perquè no té un gust molt diferent del que estem acostumats, les seves fulles són com d’espinacs i es poden incorporar al que vulguem».

Això ha d’arribar als plats, els restauradors d’aquí estan per la feina? «Hi ha de tot, però l’interès va creixent». «A les jornades, fa dos anys vam incorporar el projecte dels restaurants silvestres; així, durant aquella setmana, restaurants d’aquí fan un menú més silvestre», explica. Reconeix que cada vegada hi ha més sensibilitat i posa d’exemple el cuiner de l’escola Ramon Castelltort, l’Oriol Càlichs: «Ell incorpora aquestes silvestres als menús escolars, aquest seria el camí, els nanos a aquestes edats no tenen els prejudicis tan formats, l’Oriol és un bon aliat».

La cara visible del Col·lectiu Eixarcolant és el forn de Jorba. Va coincidir que ells estudiaven la possibilitat de fer un petit obrador. «Tu expliques que tot això és bo, però hi ha molta gent que si no ho prova, no s’ho creu, la gent ha de poder tastar la truita d’ortigues». Coincidint amb aquesta reflexió, es traspassa el forn de Jorba, on tenen la seu; en principi ningú s’hi mostra interessat i els ofereixen quedar-se’l, com així ha estat. «En algun moment ho vam trobar una idea brillant», ironitza, «no ha estat una mala idea, però també ha portat molts mals de cap», però se n’han sortit. «Això va fer que la part d’alimentació del nostre projecte fes un salt molt més ràpid del previst». «Teníem clar que si el forn és la cara visible d’Eixarcolant, hem de complir allò que diem, per tant, si algú ens demana un croissant de xocolata, els hem de dir que no, que no en fem, però fem pastissos, magdalenes... les coses que fem han de ser coherents amb el que defensem i de la màxima proximitat possible», conclou.