El periodisme de la Victoria

Tant o més preocupant que normalitzar el periodisme de servitud, sobretot en les noves generacions, és la tolerància en l’exercici de la mentida i les seves conseqüències en la nostra pròpia història. Aquesta setmana ha mort la periodista Victoria Prego, omplint els mitjans i les xarxes socials amb titulars i comentaris enaltidors de la seva trajectòria com a cronista de la transició. Vaig tenir l’oportunitat de poder-la conèixer durant la meva breu estada a TVE; més enllà del que és personal, admeten que era una persona de conversa intel·ligent i dialèctica afable, professionalment cal recordar que la seva carrera va començar al diari falangista "El Alcazar", es va consolidar a la TVE del règim, la de l’audiència massiva sense competència que quan érem petits ens feia anar a dormir amb la família Telerin, i va continuar amb càrrecs de direcció a "El Mundo" de Pedro J. Ramírez; escenaris, com sap tothom, de coneguda pluralitat i objectivitat.

Obviant l’absurda tradició dels epitafis que glosen el bo i millor de cada casa, la que serà recordada com a símbol feminista del periodisme en temps de la transició, és qui va saber en boca de l’expresident Adolfo Suárez, i s’ho va callar, que s’havia plantejat un referèndum sobre la monarquia i es va descartar, perquè la república tenia massa punts per guanyar. La seva crònica va blanquejar tot el canvi de caretes de la patuleia franquista, contribuint al relat de ficció més inversemblant de la història moderna, on s’explicava la feliç conversió d’una dictadura criminal a una democràcia plena gràcies a un príncep Borbó que, també segons ella, després salvaria la democràcia d’un cop d’estat.

Va ser l’autora intel·lectual de la consigna de l’"a por ellos", pronunciada el 1997 contra ETA i anys després reeditada contra els catalans; però el que li va atorgar el carnet VIP de hooligan de l’odi van ser les paraules que va deixar anar en una entrevista a la Cadena COPE, parlant del procés i de l’aplicació del 155 a Catalunya, quan en un exercici de moderació periodística, va dir: "Hoy en dia somos tan modernos que no podemos aplicar la dureza. La fuerza hay que aplicarla con dureza y reformar la constitución para pararlos para siempre"; per si no s’ha entès, això de "fuerza" i "dureza" anava per reclamar més contundència policial, i no cal aclarir a qui demanava aturar per sempre més.

El periodisme ha estat i seguirà sent un dels aspersors d’odi més importants; el més greu en referència a les persones, evito adjectivar-les com a professionals, que exerceixen l’odi i la mentida no és la indiferència o la complicitat del sector, que també fa mal, és que la societat normalitzi aquestes pràctiques considerant-les tolerables, fins al punt d’acceptar-les o fins i tot elogiar-les.