Benvingut, Míster Campuzano

Contràriament al que passa a la pel·lícula Bienvenido, Míster Marshall, en la que els americans passen de llarg de Villar del Río, el conseller Campuzano sí que va parar a Manresa aquest 26 d’abril, primer dia de la campanya electoral, acompanyat de la consellera Capella. Ara bé, segons els mitjans de comunicació, no va deixar res concret per als manresans, en canvi, sí que va prometre a tort i a dret futures actuacions polítiques, contradictòries amb les decisions que fins ara havia pres des del govern.

En la seva visita a Manresa, el conseller Campuzano va anunciar que faria pública, abans del 12 de maig, la planificació fins als anys 2030 i 2040 de les necessitats de la gent gran amb discapacitat i salut mental. Amb aquest nom, en referir-se únicament a persones amb discapacitat, no sembla que correspongui a la planificació, tantes vegades promesa, de les places de residència, informació a partir de la qual es podria construir la nova residència pública de Manresa.

No va garantir la construcció de la residència al Xup, no obstant el conseller afirmà que, en cas que es fes, seria segons un nou model, que no és el de grans residències. Una posició totalment contrària amb l’acreditació de la macroresidència del carrer de la Concòrdia i amb el fet que la Generalitat encara no hagi definit el seu model de residència, ni tan sols hagi adaptat els criteris d’acreditació, a partir dels mínims definits en el «Consejo Interterritorial de Servicios Sociales», aprovats fa quasi dos anys

Després de més d’una dècada de manca d’inversió en la creació de places residencials per a gent gran, actualment hi ha 14.000 persones a tot Catalunya, 400 d’elles a Manresa, que estan en llista d’espera per poder accedir a una plaça pública. Aquest dèficit no es soluciona amb el projecte de construcció de 800 pisos amb serveis que va anunciar el conseller, encara que aquesta sigui una proposta positiva. Continua existint la necessitat de construir residències, entre elles la de Manresa, i adaptar la gestió de les actuals per dignificar la vida dels residents.

La gran carambola que es planteja en aquest projecte de construir pisos amb serveis consisteix en el fet que la construcció d’aquests pisos alliberaria els 800 pisos, on ara viuen les persones grans, que es dedicarien a lloguer social per als joves. En la forma de finançament, crida l’atenció l’opció de l’anomenada «inversió exponencial», que consisteix a finançar noves construccions amb els lloguers que pagarien les persones grans. Cobrant 600 euros mensuals de lloguer, es diu que podrien fer 33 promocions fins al 2050, amb la creació de 2.970 places.

Feu números. A mi no em surt aquest creixement «exponencial», considerant les despeses de manteniment dels pisos i el cost de l’atenció a les persones, però em ve una pregunta al cap: donada la gran necessitat social existent, per què no s’ha plantejat aquesta forma de finançament en la construcció d’un parc públic d’habitatges de lloguer?