Jaume Molera, nascut a Moià el 1953 i ara resident a Esplugues de Llobregat, és l'autor de llibre Morositat hipotecària. Guia pràctica: alternatives i processos, editat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona (UB). Va treballar 36 anys en una entitat financera en la gestió de la morositat. Ara, Molera és alumne de la facultat de Dret de la UB (està a punt de llicenciar-se) i ha format part de la Clínica en Dret Immobiliari i Mediació de la UB, on va sorgir la idea d'elaborar la guia.

Com va sorgir la idea de fer una guia sobre morositat hipotecària?

Vaig participar en la clínica jurídica i la idea inicial de la facultat era fer una guia per tractar els problemes que es generen sobretot en els lloguers, citant el mòbing i les execucions hipotecàries. En participar-hi jo, hi vaig poder aportar la meva experiència en la gestió de la morositat i va semblar que seria interessant fer una guia sobre morositat. És un tema que sempre ha estat amagat perquè és una paraula que no agrada.

A qui es dirigeix?

A tothom. Es tracta d'una guia molt bàsica, amb un enfocament poc tècnic perquè així sigui molt més entenedora. És una guia per al públic en general, no hi parlo ni de dotacions, ni de provisions, ni de les normes de Basilea III...

Què passa quan es deixa de pagar un crèdit hipotecari?

Depèn. Però la persona no ha de perdre mai el contacte amb l'entitat bancària, junts hi han de poder trobar la solució.

Quina ha de ser?

Depèn de cada cas. La guia explica què passa quan una persona deixa de pagar un préstec hipotecari, però no dóna cap solució màgica. Quan hi ha una situació econòmica necessitada i que difícilment es pot arreglar, el que més estan fent ara les entitats és la dació en pagament, sigui directament aquesta fórmula o comprant l'habitatge pel preu del que resta de deute, que a efectes pràctics és el mateix. Es mata la hipoteca sense que quedi deute residual, que és el problema de rerefons i que denuncien diverses plataformes. En una subhasta, quan es paga menys del que es deu al creditor, el deutor es queda sense pis i encara deu diners.

Els queda un bon problema.

Hi ha molt poques entitats que després de quedar-se el pis reclamin el deute residual. En la majoria de casos, el deute queda pendent però les entitats no el reclamen mai, ni embarguen sous. Si la persona passa a tenir millor fortuna, potser algun dia el recuperaran. I les poques entitats que em consta que estan fent aquestes reclamacions és perquè s'han venut el deute a tercers i en aquest cas és el nou creditor qui reclama que se li pagui el deute que resta pendent.

A part de la dació i arribar a l'extrem de la subhasta, hi pot haver altres solucions. Fa poc el Banco Santander anunciava una moratòria per als aturats, que durant tres anys poden deixar de pagar una part de la quota.

El morós no ha de perdre mai el diàleg amb el banc o la caixa. Si es tracta d'una situació temporal i la persona té unes perspectives que permeten preveure un futur econòmic millor, l'entitat vol arreglar el problema. A part del Santander hi ha altres entitats que, tot i que no ho diuen en públic, fan el mateix. Els directors de les oficines són qui parlen amb els clients directament, sense dir en públic el que fan. I els directors d'oficina, amb la morositat, ho han passat molt malament. Cal posar-se a la pell dels altres, i ells negocien amb els clients aquestes modificacions. Si hi ha perspectives que la situació del client millori, és possible que es busqui la fórmula que durant un temps pagui menys i després ja es veurà com es gestiona.

Què més s'hi pot fer?

També és important saber el valor real de l'habitatge, el d'ara, no el de quan es va comprar. Si és superior al deute, i les perspectives de trobar feina són molt negres, una opció és vendre'l, saldar el deute i anar a viure de lloguer.

I si val menys?

Aconsello anar a l'entitat a veure si accepten la dació, però ha de ser l'entitat qui ho accepti. Ara, em consta que les dues principals entitats de Catalunya ho estan acceptant. S'ha de pensar, també, que els bancs volen els diners. Si els pagues amb el pis, els crees un problema. La seva funció no és vendre pisos, encara que tenen filials que s'hi dediquen, no és la feina de l'entitat i tenen un problema immens a l'hora de gestionar tot això. És com si a algú li deuen 600 euros i els li paguen amb un gos valorat en 600 euros. El creditor no vol el gos, perquè li crea un problema molt gran, vol els diners. Igual que les entitats financeres amb els pisos.

Però si ja és força habitual que s'accepti la dació, per què hi ha tants problemes que sigui obligatori?

Seria canviar les regles del joc a mitja partida. Les operacions financeres s'han concedit amb un criteri de risc que determina el tipus d'interès que es paga pel crèdit. I si canvien les regles del joc, tota l'anàlisi se'n va en orris. Les plataformes d'afectats diuen que ho pagui la banca, que ha rebut ajudes. Però alerta, que no són a fons perdut. El FROB són préstecs que s'han de tornar amb interessos. I en la dació hi ha qüestions morals.

Com quines?

D'una banda, hi ha la pena de veure com una persona o família perd l'habitatge. Però és que, de l'altra, hi ha gent que s'està esforçant al màxim, fent l'impossible per salvar la situació i pagar el deute d'un habitatge que val molt menys del que en van pagar. Com a inversió, ha estat ruïnosa, però fan un esforç per salvar la casa. Pot passar que una persona, després de 20 mesos de no pagar la hipoteca, el dia abans de la subhasta digui al banc que es quedi la casa. Llavors va a una altra entitat i compra un nou habitatge perquè és net de deutes. Si s'obre aquesta aixeta, cal determinar molt bé quan es pot fer. Cal concretar algunes qüestions: ho pot fer tothom? És el mateix per a un immoble de 100.000 euros que per a un altre de 900.000? Seria ideal que es determinessin els paràmetres en què es pot fer i que un jutge determinés si hi pot haver dació o no en cada cas.