Gósol dona la paraula als testimonis de la història
Era el 28 de desembre del 1854 i la broma es va sortir de mare fins a tal punt que ja no hi va haver marxa enrere i a Gósol es va deixar de celebrar la festa dels Innocents. El costum manava que per un dia els joves subvertien l’autoritat civil i eclesiàstica en un to pujat de burla i desvergonyiment, però sigui per l’alcohol o un excés de disbauxa, la festa d’aquell any va tenir un epíleg inesperat. El dia va començar amb el rector del poble volent «estirpas uns costums del tot indignes segons mon pobre judici que se practicaba en lo dia dels sants Innocents en la iglesia parroquial de Gósol». Ho recollia el 1909 l’advocat Ceferí Rocafort i Samsó en un article al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya reproduïnt íntegrament l’escrit del clergue. I va acabar amb la «fadrinalla» venjant-se a la seva manera: van detenir l’home que els volia censurar i «me tingueren incomunicat y pres en dita casa Cintet, unes 27 horas». No és estrany que el poble es posés del seu costat i aprovés la defunció de la festa.
Trenta tres testimonis com el de Ceferí Rocafort els aplega el llibre Gósol, mirades, un projecte de l’Àmbit de Recerques del Berguedà que coordina Rosa Serra i proporciona una visió polièdrica a la vida del petit poble prepirinenc entre 1833 i 1950. Són 33 articles que van ser escrits en el seu dia en tribunes diverses, des de la premsa a les publicacions internes de les entitats, i que Rosa Serra ha reunit en cinc àmbits temàtics: l’estiueig, l’excursionisme, l’oblit institucional, les festes i costums i la gent de Gósol. Des dels records de Fernande Olivier, que hi va fer estada el 1906 com a parella de Picasso, fins a un article de La Vanguardia que el 5 de maig del 1934 reclamava «¡Carreteras! ¡Carreteras para Cataluña!», les pàgines d’aquest volum ple de fotografies antigues són un tresor que parla no només d’un poble sinó d’una part de la realitat coral del país en el canvi de segle i la primera meitat del XX.
«Fa cent anys ja hi havia periodistes i excursionistes que parlaven de Gósol», explica Rosa Serra, director de l’Àmbit. «Vem buscar en llocs com l’ARCA(Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i vem trobar milers de referències a Gósol, si bé en molts casos potser només eren simples esments», afegeix. A més dels 33 testimonis, també hi ha uns textos introductoris de la mateixa Serra i articles que van aparèixer recentment a les revistes Cadí-Pedraforca i Baridana d’autors de Gósol o que hi estan vinculats com Dolors Tubau, Josep Sindreu, Jèssica Jacques, Claustre Rafart, Carles Gascón, Daniel Fité, Quim Vidal, Enric Castella i Josep Tomàs, entre d’altres.
«No crec que trobéssiu a Catalunya un poble com era Gósol a principis dels anys cinquanta», va escriure el 2009 el metge, especialista en malalties tuberculoses, Pere Miret en unes curtes memòries que va publicar a la revista mèdica Gimbernat. Rememorant el seu pas pel poble, va afegir: «Tot i que havia perdut més de la meitat dels seus estadants, conservava encara, un nucli d’habitants autòctons que mantenien el tarannà ancestral de la seva mena, un caràcter format per segles d’aïllament. El poble, molt fred, a mil cinc-cents metres d’alçada, sense carretera, sense electricitat, sense telèfon, sense aigua corrent, sense aparells de ràdio, amb algun diari que arribava per correu d’espardenya, des de Saldes dos dies més tard, i amb els habitatges incòmodes, mal condicionats, caldejats només pel baf dels animals que ocupaven la planta baixa i per la «poele», un estri rodó de ferro colat comú als pobles d’alta muntanya, que coïa el menjar i escalfava la cuina, marcava el caràcter dels seus veïns». Unes paraules que no diferirien gaire del que també va escriure Olivier en els seus textos memorialistics.
«Gósol es va despoblar més tard que altres poblacions perquè s’hi mantenia el contraban, però al final van acabar essent cent quaranta persones», explica Serra d’un poble que va patir durant dècades la falta d’infraestructures adequades. «A Gósol, la construcció de la carretera, entesa com una via enquitranada, no arribà fins el 1982, tot i que els primers camions hi arribaren el 1942, amb penes i treballs, des de l’Espà», apunta la director de l’Àmbit. I puntualitza que «no parlem d’aïllament sinó d’oblit, perquè ja sabem per la lectura dels relats dels capítols anteriors que a Gósol hi arribava gent de tot arreu, i que els gosolans anaven pel món treballant i comprant i venent de tot, però sobretot llana -els paraires- i bestiar -els trac-tants, tal com explica l’historiador Carles Gascón. El cas de Gósol exemplifica aquell principi de la història que assegura que es pot explicar la globalitat des d’allò local.
